Si al moment de llegir això no teniu res més profitós a fer, us proposo un itinerari virtual al·lucinador. Com en tot joc, és lícit de deixar volar la fantasia. Per no aixecar sospites us podeu fer passar, què sé jo, posem que per un escolar que ha de presentar un treball sobre les famílies que vivien a Sentmenat al segle XVIII. És un mer suggeriment, però si us ho estimeu més podeu triar un altre pretext. L’única condició és que aquesta necessitat fingida us aboqui justament allà on jo us vull fer anar a raure. Us situeu, doncs, a Google i escriviu, per exemple, “biblioteca alfonso orfila”, perquè en aquest portal és on trobareu la informació que heu de menester. Feta l’operació de cerca, veureu que us surt en primer lloc “Biblioteca Frederic Alfonso i Orfila” i a sota, en un cos més petit, “Localització, catàleg, autors locals, guies de lectura i sala infantil”. Heu encertat la ruta i, per tant, hi podeu entrar sense por de perdre-us.
Ara, arribats a aquest punt de la meva introducció, podeu fer dues coses: emprendre el camí pel vostre compte i experimentar les sensacions en la pròpia pell o refiar-vos de la meva versió, que, per molt que m’hi esforci, sempre perdrà en vividesa. Si us decanteu per l’opció més còmoda, prepareu-vos a rebre ara mateix el primer sobresalt: feu clic i enxampareu un intrús en flagrant delicte. Pensar en un concubinat entre el senyor Consistori i la senyora Biblioteca fóra atemptar contra la seva reputació, perquè a tots dos se’ls suposa una castedat impecable i sobretot perquè a l’escenari dels fets no hi ha rastre de presència femenina. Aquí simplement passa que el senyor ha anat al llit de la minyona, s’hi ha ajaçat, no sabem amb quines intencions, i aquesta ha fugit, expulsada o esfereïda. Que l’amo fins ara ha fet i desfet al seu gust en un dormitori que no és el seu és una cosa que no cal ni demostrar, i el mateix Josep Puigpinós, regidor de Cultura, em guardarà prou de mentir. Prosseguim. Veureu tres columnes: a la del mig, just sota la capçalera “Actualitat” i, més avall, “Notícies”, hi ha la portada d’una revista i a la dreta, en vermell, l’explicació següent: “S’edita de forma limitada un nou número de La Vila de Sentmenat, la revista de l’Ajuntament.” Cliqueu al lloc corresponent i a mà dreta us apareixerà altre cop la portada que ja heu vist, amb aquesta nota al peu: “Podeu mirar el número 38 de La Vila de Sentmenat descarregant-vos el document adjunt.” De fet, en aquesta pàgina hi ha més text, però la tafaneria us empeny a descarregar el document sense torbar-vos. Perquè, reconeixeu-ho, feia dies que no podíeu dormir de tant que frisàveu. Doncs aquí teniu, nou de trinca, el número 38, corresponent al mes d’abril. Jo només us en comentaré la pàgina 3, per no fer-me carregós. De mig nivell en avall hi ha l’“Agenda abril - maig”, i ara aprofito per recordar-vos que sobretot no us perdeu la tertúlia literària del dimecres dia 25 “Viatges per l’scriptorium de Paul Auster. Conduïda per Josep Vilaró Capella”. L’anunci en si no ens hauria de sorprendre, però si tenim en compte que el susdit Vilaró és president del Consell Comarcal, primer secretari del PSC al Vallès Sud, alcalde de Sentmenat i, per si això fos poc, regidor d’Ensenyament i de Participació Ciutadana, són moltes responsabilitats per a un sol home i perquè encara li quedi esma de dedicar-se a noves ocupacions. I si, d’altra banda, observem que fins ara fa poc no se li havia detectat cap flaca literària, encara tenim més motius per quedar amb un pam de boca. Ara passem a l’editorial, que es titula “Llibertat d’expressió”. L’escrit arrenca així: “Aquesta edició de La Vila de Sentmenat no serà distribuïda i només veurà la llum en la seva versió digital i amb un tiratge limitat. El motiu? El grup de Convergència i Unió (CiU) de Sentmenat ha entrat una instància a l’Ajuntament demanant que no es publiqui aquest número per estar ja en període electoral. [...] Precisament ara, en aquests moments difícils on partits polítics veten a grups de comunicació, demanem respecte a la llibertat d’expressió.” L’editorialista ens presenta un grup disposat a defensar heroicament la llibertat d’expressió i un altre grup, el de Convergència, que literalment la vol assassinar, amb un missatge subliminal afegit, que és el veto del PP als mitjans de comunicació del Grupo PRISA. ¿I la víctima qui és, en el cas present? No us penséssiu pas que sigui tal o tal altre partit polític: el perjudicat de debò és el poble, desitjós de rebre el mannà que li plou del cel: “Creiem que amb aquesta estratègia política es deixa en l’estacada a la resta de grups municipals i només es perjudica als veïns i veïnes negant-los el seu dret a la informació.” I és que, per si encara no ho sabíeu, “aquesta mateixa revista ha mantingut un equilibri entre la informació relacionada amb l’Ajuntament i la comunicació d’elements destacats per a la ciutadania, posant de relleu aspectes ciutadans i persones del municipi que s’han interessat per col·laborar amb nosaltres. Sempre ha estat ben rebuda, amb interès dels veïns i veïnes per saber quan es publicava o quan es repartiria un número nou”. ¡Ja és a ser ben malànima privar els ciutadans del seu nodriment més esperat! Perquè això sí que us ha de constar: “En cap moment la revista ha volgut ser un element de propaganda política.”
És més que curiós que aquest editorial no vagi firmat, quan els anteriors, que jo recordi, portaven tots la signatura de l’alcalde. ¿Qui ens ho diu, doncs, això que acabem de llegir? ¿L’alcalde, el grup socialista, els dos partits que conformen l’equip de govern, tots els partits representats a l’ajuntament excepte el de Convergència? La identitat del firmant no és cap aspecte anodí. Si reconeixem que un enunciat com “¡És una vergonya que em facin pagar impostos!” és verdader en una situació determinada, ¿què volem dir exactament: que és cert que aquell que ho diu ha de pagar impostos o bé que és cert que és una vergonya que n’hagi de pagar? En aquest darrer supòsit, bé convé saber si el que s’exclama és un miserable que ha de dormir a camp ras o bé un propietari de vuit cases i tres granges.
Ara anava a proposar que giréssim full, o que miréssim l’altra cara de la moneda, però em sembla preferible continuar demà. Al capdavall, estic segur que aquesta espera no us farà perdre el son.
EL ROS SINYOL
