N’hi ha que, després d’una llarga vida depravada, no saben morir amb dignitat. Josep Vilaró Capella, un individu renuent a comportar-se com l’alcalde en funcions que realment és, consagra aquesta etapa de la seva agonia política a despullar algun regidor de les competències que tenia assignades i a fustigar els companys de partit que no li han estat dòcils. Són les últimes extremituds d’un home que vol redimir el seu passat i pretén guanyar-se un esdevenidor rialler. No fóra gens estrany que d’aquí a pocs dies el veiéssim recompensat amb alguna prebenda oficial, tenint en compte que ha consumit la major part de la seva vida laboral escalfant poltrones. El futur és un tresor que es pot conquistar, però el passat no es deixa alterar segons els gustos personals de cadascú. En català sempre hem dit: “¡Déu nos en guard, d’un ja està fet!”, i sembla mentida que el que dissabte vinent serà exalcalde encara no hagí après una lliçó tan elemental de l’experiència humana.
Aquests dies hem pogut llegir una “Carta de comiat de l’alcalde Josep Vilaró a la ciutadania”, publicada a les pàgines web de l’ajuntament i de la biblioteca municipal i enviada també a algunes entitats del poble. Després de reconèixer-hi la victòria de CiU a Sentmenat, de felicitar-ne Núria Colomer i el seu equip, i de desitjar-los bons auguris, Vilaró ens hi diu: “També és l’hora de fer autocrítica. És evident que des del PSC no esperàvem aquests resultats. Crec que s’han unit diferents elements que han provocat que la ciutadania no ens hagi donat la seva confiança i no hagi valorat com mereix el nostre programa electoral i els compromisos que volíem assumir amb el municipi. Però el més greu han estat les disputes internes i les traïcions i deslleialtats comeses per persones que es diuen socialistes però que no ho demostren pas.” Vet aquí, doncs, que el traïdor se’ns mostra com a traït i una punyalada per l’esquena ens és presentada com l’acció més noble i lleial que es pugui fer amb l’agredit.
Si Vilaró fos un home amb qui es pogués enraonar —i aquest terme ve de raó—, li demanaria que primer de tot ens aclarís per què fer eleccions primàries a Sentmenat anava contra l’ètica del seu partit. Estic segur que això no ens ho respondrà mai, perquè ell sap discursejar des d’una tribuna però no s’avé a discutir de tu a tu amb cap mena de contrincant. Matem-ho aquí i anem per coses més profitoses. El millor que ens podria passar és que el record d’aquesta figura, a hores d’ara, no fos més que un malson ja superat. Que en pau reposi, però que també ens deixi reposar en pau a nosaltres.
