El virolai del vilairó

(Continuació)

Després d’una breu becaina
que el deixa del tot refet,
de seguida s’empolaina
per acudir a un lloc secret.
Ve a buscar-lo un calderí,
vilairí,
proveït d’un calderó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Es fiquen a un soterrani
d’allà a Sant Miquel del Fai
ple de públic miscel·lani:
papa gai i mare gai,
un estadant amb bací,
vilairí,
i un hoste amb el seu bessó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Com que li agraden robustos
i amb la fila ja en té prou,
s’enamorisca del Bustos
i entre ells dos munten un xou.
¡Mare de Déu, quin patir!,
vilairí.
¡Reina santa, quin petó!
vilairó,
vilairí-lairó.

Segons rumors dels entesos,
la cosa tira endavant
i aquest parell de promesos
aviat celebraran
unes bodes de platí,
vilairí,
rodades en un plató,
vilairó,
vilairí-lairó.

Hi haurà tot de pepes maques,
la Blancaneu i els set nans,
el Comte Arnau, les sairaques,
els capgrossos, els gegants,
un potentat filipí,
vilairí,
i el seu confés felipó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Ja veig, doncs, que no es jubila.
Prou deu ser que l’esmolet
vol fer-ne una bona pila
badocant i esquenadret.
Com si es tractés d’un esquí,
vilairí,
patina amb el seu escó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Adéu els somnis, adéu les
esperances de redreç,
que aquests se’ns calen les neules
i ens carreguen els neulers.
Jo me’n vaig a Sant Lleïr,
vilairí,
o bé a la font del Lleó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Conscient que ha de pertànyer
al grup dels pocs i escollits,
ja no pensa ni s’afanya
a ajustar-se als seus envits.
Si convé s’hi fa pipí,
vilairí,
i a més hi tira el pipó,
vilairó,
vilairí-lairó.

El noi, tossut i egolàtric,
diu: “No seré tan babau
d’alçar un centre geriàtric
a la finca del Dalmau.”
I ara ens surt com a padrí,
vilairí,
d’un nou projecte al Pedró,
vilairó,
vilairí-lairó.

En vint anys farà una planta,
en trenta més, el conjunt,
i d’aquí a ben bé cinquanta
vol tenir-ho tot a punt
per entrar-hi a residir,
vilairí,
quan plegui de regidor,
vilairó,
vilairí-lairó.

Mentrestant, si un vell rebenta
i no troba on caure mort,
doncs que pagui la patenta
o improvisi un llit a l’hort,
quan no n’hi hagi al Taulí,
vilairí,
amb quatre posts i un tauló,
vilairó,

vilairí-lairó.

El virolai del vilairó

Ara que som a trenc d’alba
i emergim del fosc avenc,
es dissipa el color malva
d’aquest celatge estiuenc.
El gall toca el seu clarí,
vilairí,
i s’expandeix la claror,
vilairó,
vilairí-lairó.

La gent que és més matinera
treu el cap del formiguer;
la vella ja no té espera
per sortir a escombrar el carrer.
Sentmenat sembla un jardí,
vilairí,
tot envoltat de gerdor,
vilairó,
vilairí-lairó.

A la Casa de la Vila
ja fa estona que han obert,
i el personal s’hi apila
passat d’un que jeu inert.
Li ventilen el fortí,
vilairí,
que de resclum fa fortor,
vilairó,
vilairí-lairó.

Són ben bé les nou tocades,
i ell ronca que roncaràs;
quan sonen deu batallades
fa el darrer concert de jaç,
i somia un popurrí,
vilairí,
cantat alçant el porró,
vilairó,
vilairí-lairó.

Al capdavall, quan es lleva,
per no sobtar massa el cos
es concedeix una treva
fent uns minuts de repòs.
Quiet, sembla un sant Magí,
vilairí,
presidint l’altar major,
vilairó,
vilairí-lairó.

Tenint una sinecura
i sent tan purificat,
sempre es fa la manicura,
després d’haver-se dutxat,
i s’entreté a repolir,
vilairí,
fins a l’últim repeló,
vilairó,
vilairí-lairó.

Més val que si algú, ple d’ànsia,
vol preguntar-li on ha anat
a raure la seva instància
presentada l’any passat,
no el busqui tan de matí,
vilairí,
que es pren just ara el mató,
vilairó,
vilairí-lairó.

Restablert del llarg dejuni,
abans d’encetar el jornal,
perquè el cos no se li enruni
fa el seu passeig matinal
com qui surt de cal Veí,
vilairí,
i s’arriba a cal Baió,
vilairó,
vilairí-lairó.

Pel camí agafa el diari
–els diaris, sis o set–
i prossegueix el safari
baixant per un carrer estret,
revingut com un garrí,
vilairí,
i amb els mitjons al garró,
vilairó,
vilairí-lairó.

Per tard que vagi a la feina,
no va mai amb el cap cot,
ni ningú li espolsa l’eina
per l’esquena, perquè, tot
i el seu esperit mesquí,
vilairí,
té fums de Judit Mascó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Més fresquet que una lletuga,
s’aposenta al seu despatx
i allà juga, juga i juga
a matar aranyes a raig.
Engrapant el ratolí,
vilairí,
les empaita a retaló,
vilairó,
vilairí-lairó.

Si arriben a les envistes
de la vila, tants a tants,
promotors i ecologistes,
fa anar totes dues mans:
amb una, cop de bastir,
vilairí,
i amb l’altra, cop de bastó,
vilairó,
vilairí-lairó.

L’estaf del seu equip tècnic
és un mercat de Calaf:
l’arquitecte, el pirotècnic
i una ampolla d’aiguanaf.
Mal que el facin partenir,
vilairí,
li alçaran un Partenó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Al seu mercat passa ròssa
per carn fresca, gats esquius
per llebres, per bèstia grossa
bou, i garses per perdius.
En l’art de saber mentir,
vilairí,
no necessita mentor,
vilairó,
vilairí-lairó.

Com que ell, igual que la roba,
té dues cares o més,
sol portar una cara nova
per fotre tots els papers
de l’auca, amb el rodolí,
vilairí,
i, algun cop, el rodoló,
vilairó,
vilairí-lairó.

El dolç fillet de Maria
té el despatx entenebrit
perquè vol que l’alcaldia
li agafi un toc d’alcalnit.
I es gronxola al balancí,
vilairí,
del marquès de Balanzó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Repapat a la gandula,
va bressant els pensaments:
ara avança, ara recula,
fins que els té com bells dorments.
Cap endavant diu que sí,
vilairí,
i cap enrere, que no,
vilairó,
vilairí-lairó.

I així va passant l’estona,
fins que ve que se li fa,
com qui ni menys se n’adona,
l’hora de sortir a dinar.
Vejam si tindrà un festí,
vilairí,
de joc de taula amb fistó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Quan té a punt brou de vedella,
comenten els d’aquells volts:
“Mira, aquest ja fa escudella”,
o “Això és una olla de cols”.
Menja que fa esfereir,
vilairí,
i beu com un faraó,
vilairó,
vilairí-lairó.

(Continuarà)

A la vostra consideració

Benvolgut Cosme:

Som un grup de joves que tenim el costum d’anar a sopar plegats cada dissabte. Les converses giren entorn del que es presenta, i en dues ocasions vam parlar de política, concretament de política municipal. No cal dir que no calcem tots el mateix peu, però la diversitat d’opinions no ens separa i en aquest cas tothom hi va dir lliurement la seva. Dies després, davant de la proximitat de les eleccions, un va suggerir de fer un compendi de les idees que havien anat sorgint i mirar si el podíem divulgar. Una parella es va encarregar de posar-ho per escrit i en va repartir una còpia a cada un dels altres perquè entre tots l’anéssim llimant i completant. Per nosaltres va ser una experiència del tot nova, ja que no era simplement qüestió de recordar i transcriure el que havíem anat abocant, sinó de triar i resumir, entre el magma de propostes, només aquelles que, discutides i matisades, s’havien guanyat el favor general. El procés ha estat més treballós del que ens pensàvem, però un cop materialitzat te l’oferim per si consideres oportú de penjar-lo a la teva pàgina.

Volem que et consti que no tenim la pretensió d’haver descobert la regla d’or de la democràcia ni de dictar cap mena de decàleg. Som conscients de la nostra inexperiència en aquest terreny i sabem que no hem de donar lliçons a ningú. Pren-t’ho com una aportació, tan modesta com qualsevol altra, a la bona marxa de la nostra societat. Vet aquí, doncs, el document:

“Lluny de presentar un manifest, enunciem aquí alguns dels criteris que, a parer nostre, haurien de presidir el govern del nostre poble. Inspirats gairebé tots per una realitat de signe contrari, són els següents:

”—Creixement urbanístic equilibrat. En aquesta època d’especulació del sòl, convé que ens plantegem seriosament quin poble volem i que s’adoptin les mesures necessàries per evitar un desbordament.

”—Creació dels seveis i de les infraestructures proporcionals a aquest creixement. Si el poble ja era deficitari anys enrere en diversos serveis, ara, amb l’explosió urbanística, s’han agreujat les necessitats, perquè els nostres governants s’han desviscut més pels ingressos que reportava el creixement urbanístic que no pas per dotar la població d’unes prestacions que cada dia es fan més urgents.

”—Racionalitat en la planificació de les obres. Costa d’entendre la manera com s’han fet certes obres, com és ara la conducció de l’aigua fins al dipòsit travessant el poble, l’aixecament d’alguns carrers per tornar-los a aixecar pocs mesos més tard, o l’alegria amb què s’han encarregat projectes que han acabat naufragant.

”—Augment de l’obra social destinada a les franges d’edats i als sectors més necessitats. Creiem que ha de ser prioritària l’ajuda —no sols econòmica, i mai de caràcter benèfic— a joves, vells, famílies amb pocs recursos i persones discapacitades.

”—Preservació del medi natural i del llegat cultural. Hi ha zones de bosc, sobretot les que són travessades per una carretera, que fan pena de veure; que nosaltres sapiguem, no hi ha anat mai la patrulla municipal a netejar-les. Hi ha camins ancestrals que han desaparegut sense suscitar cap mena de reacció de les nostres autoritats. En contrapartida, quan per fi s’ha restaurat el dolmen gràcies a la pressió del Museu-Arxiu, algun partit s’atribueix la millora com si fos un mèrit propi, en lloc de demanar disculpes per haver-lo tingut tants anys en l’abandó.

”—Aprofitament del patrimoni municipal. La finca de cal Dalmau, que ha servit tantes vegades d’esquer electoral, és un bé que actualment costa diners al poble i que li ofereix ben pocs beneficis.

”—Requalificació dels sous pagats amb diners públics. Usem a dretes el terme requalificació perquè és una pràctica corrent entre els polítics i gairebé mai aplicada a aquest domini. Creiem que és absolutament necessari requalificar el conjunt dels sous per disminuir l’abisme que separa les percepcions d’un alcalde de les de l’últim assalariat de l’ajuntament.

”—Acció de govern no partidista. No volem dir amb això que les realitzacions del govern no puguin portar segell propi. Però sovint al govern se li veu massa el llautó en aspectes com l’elecció de conferenciants, les relacions amb altres governs segons que siguin o no del mateix color polític, etc. Aquests procediments haurien de desaparèixer.

”—Acció de govern més col·legiada, amb consultes a entitats i associacions. Creiem que convé evitar de totes passades episodis com la tria de noms per als carrers de Can Peric en funció de les dèries personals de l’alcalde, o la proposta d’alguns noms de polítics locals per a la urbanització del castell, més aviat fruit d’interessos corporativistes dels nostres representants.

”—Joc net entre govern i oposició. Convergència i Unió i altres partits de l’oposició s’han queixat repetidament de no haver tingut accés a informació i documentació que no se’ls pot denegar. Aquí s’imposa un canvi radical de manera de comportar-se.

”—Òrgans d’informació municipal que compleixin la seva comesa. El butlletí demana un replantejament improrrogable: el seu fi és la informació als ciutadans d’assumptes que els interessin, i no l’autopropaganda que s’hi fan els partits governants. Alguns dels seus pilars bàsics són l’abolició de la censura discrecional, la pluralitat de veus, el compliment d’uns principis objectius i no mudables a conveniència, i una parquedat en consonància amb l’escassesa de recursos econòmics. El que diem del butlletí és extensiu a qualsevol altre mitjà de difusió finançat amb diners públics.

”—No instrumentalització d’organismes dependents de la corporació. Un exemple paradigmàtic d’això que comentem és el de la biblioteca pública, amb invasió de la seva adreça electrònica, imposició de vetos a determinats individus i altres intromissions exercides per les forces governants.

”—Contractació de personal feta de manera transparent i sense favoritismes. Per desgràcia, encara perdura el costum de contractar persones sense convocatòria pública prèvia i en virtut d’afinitats de tot ordre.

”—Tracte equitatiu a tothom. Tant l’aplicació de tributs d’una manera discriminada com el tracte de favor dispensat a alguna entitat són profundament injustos i malmeten la desitjada convivència.

”—Agilització dels tràmits que han de fer els ciutadans. Persisteix encara el vici de tenir algunes instàncies encantades, d’obligar a fer gestions interminables o de posar obstacles sense fonament.”

Hortènsia Planoles i nou firmes més

Mort política cantada

El diari electrònic Sentmenat Confidencial ha publicat avui el primer capítol de la crònica d’una mort política cantada. Diversos indicis portaven ja a sospitar que bona part de la candidatura socialista estava integrada per persones fetes entrar amb calçador. Així les coses, més que d’una mort, seria més adequat parlar d’un suïcidi col·lectiu. Però ¿per què, aquest suïcidi? ¿O és que els membres d’aquesta llista tenien motius per esperar una victòria electoral, o si més no uns resultats que els permetessin formar govern?

Com més va més evident sembla el fracàs electoral d’aquesta facció que es fa dir socialista. Josep Vilaró, amb un entestament incomprensible, ha comès dos errors gravíssims: no fer cas de les veus que li reclamàvem en públic, ara fa quatre anys, que no es tornés a presentar, i negar-se a aprendre les lliçons que ens ofereix la història. Ja el primer alcalde democràtic del postfranquisme, Joan Torrents, quan la majoria dels militants socialistes locals van decidir retirar-lo, els va amenaçar dient-los que formaria una candidatura rival. Per bé que ho va intentar, la jugada li va sortir malament i aquí es va acabar tot. L’alcalde següent, Joan Guàrdia, sí que va aconseguir competir en les eleccions amb una candidatura d’independents, però es va enlluernar pensant-se que l’afluència de vots amb què abans s’havia vist afavorit es devia al seu carisma personal. Josep Vilaró, ara, trobant-se en un culdesac semblant, ha recorregut a una estratègia que a ell li deu haver semblat astuta: així com Joan Guàrdia, expulsat del partit, es va veure forçat a actuar per lliure, ell ha fet que els seus companys locals quedessin proscrits i s’ha quedat amb la marca de registre, que és el que atreu vots. Però això és voler edificar un castell sobre la sorra, perquè, després d’haver-li girat l’esquena la pràctica totalitat dels militants sentmenatencs, ha hagut de reclutar —en alguns casos, potser amb coaccions i tot— un elenc que brilla per la seva grisor i, una vegada més, prometre coses que ell sap que no complirà. Probablement Vilaró passarà a la història pel fet de ser el primer alcalde socialista que haurà fet perdre el govern al seu partit. Això, per a l’interessat, és un estigma irreparable, però per als socialistes sentmenatencs pot ser simplement un contratemps temporal, i així els ho desitjo.

Convé felicitar aquest grup de resistents numantins que no s’han deixat seduir per la rateta que els feien des de les altures ni s’han acorvardit davant de les amenaces que sens dubte els han plogut. Ara són ells, al meu entendre, els que tenen la força moral, mentre que els quadres que decideixen des d’un despatx són ja, a hores d’ara, els derrotats.

Oposició constructiva

Tot i que durant aquesta campanya em dedico en cos i ànima a percaçar vots per a una formació política que no és la de l’alcalde actual, no per això he perdut el sentit de la realitat ni tampoc la contesa electoral m’impedeix de contribuir amb honestedat a la bona marxa dels assumptes públics en l’àmbit del nostre poble. I, com que previsiblement la llista que guanyarà les eleccions serà la del PSC, he consagrat força estones a rumiar com es podria organitzar el futur govern municipal pel que fa al repartiment de carteres i assumpció de les diverses responsabilitats. Heus aquí, doncs, el meu organigrama, que sotmeto a la consideració tant del partit interessat com de qualsevol lector d’aquesta pàgina:

Josep Vilaró Capella: rebesalcaldia, i gestió personal i intransferible de bustantes àrees que, per la seva importància, requereixen tenir al capdavant una persona de tremp i amb llarga experiència administrativa, com són les regidories de Bustícia, de Transports i Comunicacions (servei d’autobustos, trànsit i embustos a la carretera, etc.), d’Homenatges i Reconeixements Merescuts (erecció d’esfinxs o de bustos als sentmenatencs il·lustres i de tot altre monument que hagi de passar a la busteritat) i d’Hisenda (oficina de recaptació de tribustos).

Pietat Sánchez Hernández: regidoria d’Alimentació i Dieta Recomanable (classes gratuïtes de cuina i de tot el que faci referència al gaudi de les papil·les bustatives, com és ara l’elaboració casolana de bustillons, bustifarres i tota mena d’embustits, així com de rebusteria fina per llepar-se’n els bustatxos).

Pere Castellvell Rosiñol: regidoria de Salut Física i Mental sota el lema de “Mens Sana in Corpore Sano”, amb pràctica d’exercicis i pal·liació d’efectes nocius (lesions derivades de capbustons a la piscina, molèsties producte de bustures corporals desaconsellades, etc.).

Manel Mallén Boira: regidoria de Preservació de la Naturalesa Vegetal i Animal (conservació i repoblació, a tota la bustitud del nostre terme, d’arbres i arbustos, i equilibri de la fauna per mitjà de la caça de bustiar cuniculí, leporí i porc-senglí).

Cristina Núñez Cara: regidoria de Documentació Actual (classificació d’instàncies rebudes i verificació de les respostes de l’ajuntament (estampació de firmes i concessió del bustiplau).

Encarna Maldonado Curto: regidoria de Llibertat Religiosa (culte a sant Menna i a sant Sebustià, preservació de la bustòdia parroquial i altres objectes de valor).

Pedro Echavarría Ruiz: regidoria de Comunicació Escrita (correus, servei bustal i repartiment del butlletí municipal a les bústies).

Isabel Sánchez Naise: regidoria de Protocol (actes en què és preceptiu bustir de vint-i-un bustó, ús del tractament de bustè a les sessions, normes de combustura que ha d’observar el públic assistent, etc.).

Benjamín Blanco Ruiz: regidoria d’Aprovisionament (control del correcte repartiment del bustà i d’altres productes de primera necessitat).

José Antonio Navarrete Medina: regidoria de Protecció Infantil (combat contra la violència escolar i prevenció d’abustos a menors).

Segons els meus càlculs, per bé que li vagin les coses, el PSC no traurà més de deu regidors, raó per la qual he reduït la meva proposta a aquesta expectativa optimista. De tota manera, si és que em quedo curta, demano excuses per endavant.

Maria de la O’Donnell

Consell

Honorable candidat
dels tòfols de Sentmenat,

ja planyo, vatua nell,
qui es trobi a la teva pell.

Et prens una medecina
que et fa veure la padrina

(o potser caldria dir
“que et fa beure el teu padrí”).

Tots sabem que, entre altres trustos,
fas lliga amb el Manel Bustos

i que com a bon pupil
has muntat un vodevil.

Certs amors es paguen cars,
i es claven com pua d’arç,

que a voltes un s’encapritxa
i aquell capritxet l’esquitxa.

Sent tu un tant-n’hi-ha-i-bon-pes,
sento a dir a més d’un entès

que els vas molt bé en aquest lloc
perquè se’t veu el bec groc.

Com que allà on remenes tu
no deixes lloc a ningú,

els companys de Sentmenat
s’han fos o bé t’han plantat.

Llavors formes, sense atura,
tota una candidatura

feta amb penes i treballs
que és un pur foc d’encenalls.

Per començar, n’hi ha dos
d’entrats per forces majors,

que són l’Alícia arxivera,
professional de primera,

i el Joan de ca l’Hereva,
que no té la teva ceba.

Anar a fitxar el noi Cintoi
sembla cosa de Sant Boi:

torpedina els socialistes,
i ara va a les vostres llistes.

I del Pedro Echevarría
¿què en dic, per passar-ne via?:

que sempre es posa amb ufana
frec a frec d’aquell que mana.

Dels que queden, amb franquesa,
per molt que et causi estranyesa,

ni un no vull desmereixe’n:
a casa seva els coneixen.

En resum, que és un equip
que s’aguanta per un clip.

I ara ve, Josep gandul,
que et surt un altre gra al cul:

acabo de fullejar el
Sentmenat Confidencial,

on diuen que el teu Manel
ha fet posar el crit al cel

a bastants de Sabadell
que coneixen com és ell.

Aquí, en lloc de nepotisme,
sembla que hi ha avunculisme.

Ull viu, doncs, perquè si bades
poden anar més mal dades.

Un consell que et vull donar
com a bon convilatà

és que el vespre dels comicis
recobris un dels teus vicis:

surt a veure el pàter Nina,
agafa una mantellina

i adornat d’un punt de blau
crida ben alt: “¡Ah salau!

Això del poder és salmorra
i, ¿sabeu què?, ho deixo córrer.”

Vés amb posat de nyeu-nyeu
a Nicaragua, a la seu

del partit a Barcelona,
obre-t’hi pas i enraona

amb aquest o aquell peix gros,
l’Hereu, el Clotas o el Clos.

Segur que, amb tant rebombori,
t’hi voldran de meritori.

Càrrec vitalici i hereditari

Ja fa temps que es va casar
i tothom n’espera els fruits;
va casar-se’ns mesos ha
i encara els bolquers són buits.

¿Què ho fa que no ve el nadó?
¿Per què ni rastre de prole?
És que el senyor Vilaró
té títols, pro el que és titola...

Si sant Josep va ser pare,
segons podem trobar escrit,
quan li va florir la vara,
a aquest se li ha florit.

Com qui presumeix de dalla
i no sap fer anar la falç,
ell, tan llarg, és curt de talla
de semaler i de gambals.

Pot fer feines eficaces
el carall d’un carallot,
pro a les calces d’un calçasses
no hi sol créixer cap calçot.

Ganàs com és, es pensava
que un petó de tornavís
amb intercanvi de bava
fa venir els nens de París.

Prou que ha enroscat amb els llavis,
prou que ha anat salivejant,
pro els plançons, per més que bavis,
no es fan de la boca estant.

Encara sort que és alcalde
d’un poble com Sentmenat,
que si li arriba a tocar el de
Sant Privat d’en Bas, s’abat.

Només us diré que, a l’hora
d’encomanar-se a un patró,
el favor que més implora
és l’estri de sant Titó.

Dit sense embuts, i fent gala
de la saviesa antiga,
al rostoll no hi té cigala,
sinó una trista formiga.

Així com n’hi ha que al cove
hi porten sardina viva,
ell hi du un pessic d’anxova
com el de farcir una oliva.

No arriba a espiga d’espígol,
ja que el seu tram és tan xic
com del melic al llombrígol,
del llombrígol al melic.

Com que el vit és tan minúcia
que li fa un través de dit,
el vol canviar amb l’argúcia
de tenir-lo repetit.

Si un mercat de via estreta
rep el nom de mercadillo,
del seu membre de fireta
se’n pot dir ben bé membrillo.

I avui dia fins un monjo
sap que, al revés del codony,
el codonyat és molt flonjo
per barrinar dins d’un cony.

Si ell s’estufa amb el càrrec,
la seva burilla, no,
perquè un capciró d’espàrrec
serà sempre un capciró.

Tenint tan poca vergona,
l’únic remei és que almenys
li trasplantin una xona
i algun trinxa el deixi prenys.

Així, amb digna descendència
a qui cedir l’alcaldia
i el poble sencer en herència,
potser a l’últim plegaria.

¡Fóra un rècord que passessin
catorze generacions
i d’aquí encara en diguessin
la vila dels Vilarons!

Orgías de un espantajo que repite más que el ajo

La naturaleza quiso
que éste fuera Mono Liso.

Viéndole así de cachondo,
hay quien le llama el Giocondo.

Aunque tal vez Leonardo
prefiriera un oso pardo,

para sesiones de pose
el más pintado es don Jose.

Harto de tanto posar,
se ha querido desposar.

Merced a su santa esposa,
el guerrero al fin reposa.

Pero el destino, sin tino,
a veces nos agua el vino:

su consorte sólo deja
que le acaricie la almeja

viernes, sábado y domingo,
igual que si fuera un bingo.

Al ponerle, en el reparto,
todas las peras a cuarto,

le ha vaciado el delantero
y atiborrado el trasero.

Como Moisés a su hermano,
se acusa a sí mismo en vano:

“Te has labrado, vil Aarón,
tu propia condenación.

Tu mujer te ha puesto a prueba,
hijo de la infausta Eva.

¡Ay, qué digo, madre mía!
¡Si soy Hijo de María!”

Se acerca al reclinatorio
que aloja en su dormitorio

y al punto que se arrodilla
se le enciende la bombilla.

“Tate”, exclama de repente:
“simulo un leve accidente

y designo a tal o cual
como alcalde accidental.”

Cada jueves por la tarde,
como el horno está que arde,

cumplidos los requisitos,
se larga a hacer sus pinitos.

Cuando pisa suelo galo
se le pone en ristre el falo,

y es que, lejos del fandango,
en París le espera el tango.

Pese al mal francés que tiene
y a su impresentable pene-

tración en esta cultura,
nuestro macho no se apura,

ya que su pareja es
ducha en eso del francés.

Una vez en el hotel,
ella seduce al novel,

le tiende sobre el sofá,
canturrea un tralalá,

le saca como al desgaire
los atributos al aire...

Y, antes que él grite: “¡Socorro!
¡Los bomberos, que me corro!”,

corro yo un tupido velo
sobre este pichón en celo.

Ya limpio de polvo y paja,
vuelve el lunes y trabaja.

¿Trabaja? Bueno, colijo
que echa un vistazo al cortijo,

donde espera que de nuevo
llegue el jueves y el relevo.

* * *

Todas/todos, memas/memos,
juntas y juntos votemos

al muermo que no se sacia,
y ¡arriba la memocracia!

Il castello benedetto

C’era una volta, in un punto
del Vallese Occidentale,
un castello medievale
allor pressoché defunto.

Il padrone del castello
era un oumo rovinato,
marchese di San Minato
e niente di Sabadello.

Una sera assai oscura,
da un lussuoso automobile
scese là l’augusto nobile
per spiar senza paura.

Il sindaco del villaggio,
Giuseppino Vilarone,
corse come un mascalzone
disposto a rendergli omaggio.

Salutatisi a vicenda,
seppe intrecciar don Gioacchino
un discorso molto fino
con una bugia orrenda:

“Le tre ali del mio scudo
non si prestano a volare,
e vado per terra e mare
povero, misero, ignudo.”

“Se non invita Minerva,
vi assicuro, signor mio,
che stanotte pago io
un pingue pranzo sull’erba.”

Dopo l’agape, e accese
le candele di rigore,
sotto parola d’onore
disse l’astuto marchese:

“Ecco: tutto quanto vedi,
coi campi che sono intorno,
sarà tuo qualche giorno
se ti prosterni ai miei piedi.”

Benché, tranne fiamme azzurre,
Beppe non vedesse nulla,
come fosse una fanciulla
si lasciò affatto sedurre.

Quale castello di carte,
cadde il vassallo in ginocchi,
chinò il capo e chiuse gli occhi
con somma perizia ed arte.

“Ora”, propose il notabile,
“possiamo giocare almeno
un po’ a rubare terreno,
e vediam chi è piú abile.”

Il coltello marchesale
guadagnava tanto suolo
che il cattivo prese il volo
prima di finire male.

“Ahimè! Sono qua venuto”,
diceva Beppe nel loto,
“leggero e allegro con moto,
ma non troppo il ricevuto.”

Mentre tornava prostrato
ed andante piano piano,
il Vilarone villano
si doleva del suo fato:

“Mi griderano: ‘Va fuori!’
vedendo che in questo affare
devono sempre pagare
i Busti pei peccatori.”

Carta oberta a l'alcalde

Una servidora no haguera gosat a fer-li perde ni una engruna de temps per esplicar-li les meves peripècies, pro és que me’n passa una de grossa. Ia sé que llegint aquesta carta se li escaparà una rialleta de consendecència, em sembla que en diuen, pensant: Aviam amb quina una em surt ara aquesta fabeta. Sí, puc ser tan poc enstruïda com vulgui, pro en les coses que em toquen de prop percuro no badar.

A casa, de des del meu besavi, hem sigut els escura-xemeneies de Sentmenat. De primer tot rutllava sense entrebancs, pro vet aquí que un bon dia l’ajuntament es va dicidir a posar un impost per les escombraries. El pare, que en pau reposi, se’n va anar de dret a Casa la Vila per fe’ls-hi entendre que feia les feines a domicili i que encara no ens havien dut mai cap xemeneia a casa perquè els hi desembusséssim. ¿I sap què li van dir? Doncs que si a les cases tenien sutja per llençar era per culpa nostra, que els hi havíem fet saltar de la xemeneia, de manera que ja ens té pagant que és gata. Pro la cosa no s’acaba aquí: ve que el pare se’m fereix i el negoci no té més remei que plegar veles. ¿I en vol sapiguer una de més crespa? Doncs resulta que l’ajuntament ens va continuar cobrant un tant d’escombraries en concepte de local comercial sense activitat. Una vegada que em vaig ensopegar amb el d’Hisenda li vaig dir: Recoi, noi, poder que afluixeu, eh, ni que fóssiu el golós de Rodes. I ell per fer-m’ho entendre em va posar aquesta comparança: El recàrrec que us fan pagar és com la flameta pilot d’un escalfador, que a la que engegueu l’aixeta us permet tenir aiga calenta. Doncs lo mateix passa amb això d’aquest pago, que demà que llogueu el local per establiment ia no haureu de demanar llicència ni mandangues d’aquestes i tindreu el camí aplanat. Io, esclar, no hi entenc, de lleis, pro trobo que per ser que a casa no s’hi fa cap mena d’activitat comercial em claven una bona pelfa per unes deixalles inexistents.

Ara li posaré una atra comparança. Miri, io no sóc practicanta: es pot dir que d’ençà que vaig fer la primera comanió no hi tornat a trepitjar l’iglésia si no és per algun enterro, pro els meus pares no hi havia diumenge ni festa de guardar que no anessin a missa i paguessin les cadires, les ànimes, les fuies i les obres del temple. Doncs ara posi que cada any io i tots els que fan com io rebéssim un recordatori de la rocteria dient’s-e que hem de cotisar tant o tant com a parroquians sense activitat perquè aixinses tot serà més fàcil el dia que ens vulguem convertir. ¿Oi que consevol diria que aquesta gent ens prenen per llanuts? Doncs lo mateix fa l’ajuntament, que sembla regit per quatre petanganes que es dediquen a etzibar garrotada allà on fa bony.

I lo que més em revolta és con sento a dir que la Casa d’Andalusia no paga re de re de contribucions. L’atro dia, un que no sé si vostè el coneix i que es fa dir lo Cosme Pru de Sarna em comentava que els d’aquesta entitat regional no porten la flor a l’ojal sinó a l’ojete. ¿Ha caçat el sentit de la sàtira? Doncs si tot això és vritat, el dia que m’escaigui a trobar-lo a vostè pel carrer n’hi demanaré raó. I tingui per segur que si m’ho confirma n’hi cantaré quatre de fresques. Ia sap que de porc i de senyor se n’ha de venir de Menna, i amb això de Menna vostè és tota una espasa, que diu que cada any per festa major engega una prèdica allà a missa que els deixa a tots amb un pam de boca. Bé doncs, io no pujo a la trona per samejar, pro a l’hora de defensar els meus interessos no em quedo curta, ia ho vorà.

Cila Bragulat

Nota: Reproduïm aquest escrit tal com ens ha arribat, excepte uns mínims retocs ortogràfics i de puntuació.

Retalls i aprofitadures

Aquests prohoms que tenen la veu ronca
de tant prometre’ns dies benastrucs
no passen pena si la font s’estronca,
perquè es ruixen la gola amb altres sucs.

* * *

Crec que el noi del mas d’en Cisa
porta a dintre tant neguit
i fa tants mesos que frisa
perquè tot s’ho pren a pit.

Pro, deixant això de l’ànsia,
puja tan gras i gemat
perquè allarga la lactància
fins a la tercera edat.

* * *

Al senyor
Vilaró
me li toquen
el crostó.

Diu que al bon
toca-son
no li canten
la non-non.

L’hereuet
va de pet
de l’alt càrrec
al canyet.

Abans i després

Com la Cinquetti, pots cantar, compare,
la cançoneta de “Non ho l’età”,
si bé la noia no en tenia encara
i tu, per més que vulguis, no en tens ja.

No tens edat ja per armar gatzara
ni per xerrotejar a la babalà,
i encara menys per fer la gara-gara
als prepotents que es deixen adular.

T’haig de ser franc: si abans eres un soca,
ara, després d’embolicar la troca
i anant de tronc amb ells, ets un socó.

I, com que el pas del temps tot ho trastoca
i et van les coses com més va pitjor,
d’aquí a un sospir seràs l’avi liró.

Joc del passa-passa

SENTMENAT...
SENTMENAT
SENTMENA
SENTMEN
SENTME
SENME
ENME
NME
NE
N


...
T...
TA...
TAN...
TANT...
TANT S...
TANT SE...
TANT SE M...
TANT SE ME...
TANT SE ME’N...

Cops amagats

Entre el cotó, la paca o bé la bala,
vas entrar al tèxtil —que tu en dius textil—
i igual que el teu gran mestre Bru de Sala
vas atènyer aviat la fi del fil.

Filustrant-hi futur, de sobte enfiles
nou rumb afiliant-te al PSC,
i, com que en aliances no primfiles,
ets mercader i, si cal, filibuster.

Fas formar els teus confrares en filera
i els tens reclosos tots dins d’un filat
de pues per poder tu fer carrera
sense por de destorbs. I és que, criat

entre micos filosos i Fileses,
vil Vilaró, només saps fer vileses.

Sobre les cases deshabitades

Des d’aquí s’ha parlat en més d’una ocasió de cal Dalmau. Jo ara em voldria centrar en dos aspectes que els comentaristes anteriors no han subratllat. Per exemple, al núm. 38 del butlletí municipal, sota el títol d’“Entrega de signatures a la Unesco” se’ns diu: “L’alcalde de Sentmenat, Josep Vilaró, ha entregat les 1.118 signatures recollides al municipi dins la campanya que es va iniciar per salvaguardar el sepulcre de Sant Menna. Vilaró va entregar les signatures a Véronique Daugue, cap del departament dels Països Àrabs de la Unesco. Juntament amb les signatures, també va entregar un dossier explicatiu de les iniciatives realitzades a Sentmenat i la vinculació de la vila amb el sant.” Però no sols ha fet gestions l’alcalde, sinó que també “van anar a la reunió els presidents dels comitès d’agermanament entre Sentmenat i Sausset les Pins, Françoise Domínguez i Philippe Jaffe”. És a dir, que “Sausset les Pins, municipi agermanat amb Sentmenat, ha donat suport a la campanya per preservar el sepulcre de Sant Menna”. Ara comparem aquesta mobilització amb un altre cas no gaire remot. Quan es van recollir les 1.596 firmes a favor de la residència geriàtrica a cal Dalmau, ¿també es van mobilitzar d’aquesta manera, les nostres autoritats? De l’escrit que van repartir els tres promotors de la campanya, datat el 4 de maig del 2003, es dedueix tot el contrari. Segons ells, quan la Comissió de Govern va elevar al Departament de Benestar Social de la Generalitat la massiva reclamació popular d’un centre geriàtric, va fer-ho “sense dir que la majoria governant també hi esta[va] a favor i sense oferir la finca de cal Milionari com a lloc adequat per a aquest servei”. Això ens demostra que hi ha campanyes que es magnifiquen i n’hi ha que es minimitzen. I es magnifiquen o es minimitzen en la mesura que, respectivament, (a) són grates o resulten incòmodes al poder constituït i (b) reporten beneficis personals o no. És evident que quan l’alcalde es desplaça a la Unesco amb el plec de firmes hi va (a) per un assumpte que no l’incomoda gens, (b) disposant d’uns quants dies de festa compartits amb la seva dona i (c) amb el viatge pagat amb diners públics. Com que les firmes que reclamaven l’habilitació de cal Dalmau com a residència geriàtrica no li oferien cap d’aquests tres avantatges, sinó més aviat inconvenients, per això l’alcalde s’ho va tirar a l’esquena.

D’altra banda, segurament que l’equip de govern municipal ignora que la promesa residència a cal Dalmau ha estat matèria d’estudi, i no sols per part de la Diputació. A la Universitat Politècnica de Catalunya hi ha dos projectes de fi de carrera presentats el juliol del 2003 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès. Són el de Sònia Campomanes, que porta per títol “Residència geriàtrica i centre de dia a cal Milionari, Sentmenat”, i el de José Manuel Gutiérrez, “Centre de dia, residència assistida i casal d’avis a Sentmenat”.

I ara vull tractar d’un tema que tampoc no s’ha tingut en compte. Amb motiu del greu problema de l’escassedat d’habitatge, tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò de les mesures que pensa emprendre el govern per evitar que hi hagi tants pisos desocupats. Diuen que fins i tot s’estudia d’aplicar sancions econòmiques als propietaris que els mantinguin sense ús. Jo ho trobo molt bé. Però deixeu-me afegir que, aquí, o tots moros o tots cristians. Em sembla perfecte que penalitzin els propietaris particulars, però quan l’administració delinqueix també ha de ser penalitzada. Potser em direu que fóra absurd que l’administració es penalitzés a si mateixa, però jo m’ho miro d’una altra manera. Quan parlem d’administració recorrem a un terme abstracte, però els responsables són unes persones concretes. Tornant al nostre cas, els responsables del fet que cal Dalmau estigui desocupat són, mentre no es demostri el contrari, els regidors sentmenatencs que conformen la majoria de govern. Per tant, si una futura llei d’habitatge imposa sancions econòmiques, que sigui a tots els culpables. I entenc jo que els culpables ho han de pagar de la seva butxaca, no pas de l’erari públic. Ara que no se’m digui que cal Dalmau no està desocupat. Les dues “ocupacions” que de moment té no passen de ser simples tapaforats. De fet, els tràmits per instal·lar-hi el Casal dels Joves es van iniciar quan ja estava endegada la recollida de firmes per a la residència, de manera que això va ser una ridícula coartada per dissimular que de tot aquell patrimoni no se’n treia cap rendiment. I la utilització de l’espai per a casaments civils o per fer-hi de tant en tant algun acte és d’una ingenuïtat que fa riure. Ve a ser com si el propietari d’un pis, perquè no fos dit que el té buit, hi anés cada diumenge amb la colla d’amics a jugar-hi una partideta de pòquer.

Espero, doncs, que els polítics que legislen no exonerin de càstig els seus confrares polítics que infringeixen la llei. Contràriament, em serà molt difícil d’admetre que a Catalunya i a Espanya hi ha governs d’esquerres.

Maurici Collsuspina