Agenda atapeïdíssima

Dilluns 16 d’abril, la Ciropèdia.
Dimarts, el Saint Antoine i Salammbô.
Dimecres, setze cants de la Comèdia.
Dijous, tots els Diàlegs de Plató.

Divendres, mitja Gran Enciclopèdia.
Dissabte, Émile Zola i Victor Hugo.
Diumenge, per xalar amb pausa intermèdia,
les deu jornades del Decameró.

Dilluns, encara que ja no s’estila,
visitar “Rusiñol i el Cau Ferrat”.
Dimarts, la Víctor Català i la Mila.

Dimecres 25, menar un debat
a la biblioteca Alfonso Orfila
sobre Paul Auster i el seu entrellat.

Duet

I

Tot i que es diu que qui paga
mana, això no és pas vritat:
mana qui cobra la paga
més alta de Sentmenat.


II

La sort, a la primera, és molt manyaga;
a la segona, costa Déu i ajuda;
i a la tercera va liga-balaga,
a la tercera, ja, va la perduda.

Letanía lauretana

El tropical aliento de tu voz;
tu garganta en que anidan grulla y grillo;
tu porte, tu conducta de hoz y coz;
tu adoctrinarnos a machamartillo;

tu rostro protegido de antifaz;
tus delirios de rock ampersán rollo;
tus mayos con maíces en agraz;
tu eterno hormiguear en el meollo;

tu presteza, José, tu prontituz
a echarnos una mano de almirez;
tus aires de Miss Mundo en el serrallo;

tu esconder la cabeza a lo avestruz;
tu flor de los jardines de Aranjuez;
tu babelez... Peor es meneallo.

Quevedesco o gongorino

Siempre que ojeo, bravo Joselito,
tus pláticas en falso y en falsete,
me dejas boquiabierto, piedrahíto
y herido por puñal de matasiete.

Dado que un buen castigo no es delito,
ya te dije, te digo y aun direte
que de hoy más me será tu voz en grito
cual toque de retreta a mi retrete.

Nuevo Tarzán, ¿arrojas a la chita
callando tus venablos a traición
como quien nada pone y nada quita?

Si quieres dar lección de quita y pon,
recita como musa, o bien musita,
las excelencias todas de Mamón.

Disputació d'en Ruc ab son Cavall, encontrats en la carrera dels Robaires

—¿Què faets, vós, vagant per est rodal?
—Cerc gabioles on cloga el pardal.
—Mas ¿com per dalt, si el nom vos diu que avall?
—Hoc per detràs, si bon compte no em fall.
—¿De qual color les volets, verda o rosa?
—Ço és accident: lo tint no fa la cosa.
—Redarguo ad, com dix mestre Aristòtil,
que en lloc escur, si és blanc, mills vets un fòtil.
—Doncs me confés, pus me lleixats confús:
les preferesc de vernís ros o rus.
—¡Ai en Beneit! ¿És açò una color?
—¡Ans en Maleit, car pus tost és calor!
—Anc no hai vista en tela eixa pintura.
— (¡Oh, ne pintat per a lluir cultura!)
Qui diu tint rus, diu, Déus lo seny no em tolga,
vers exemplars de remeres del Volga.
—Vós sots fort llest de tant com havets llest,
mas que l’escriure se faça sí prest.—

Així fení d’aquell contrast lo joc,
e conten d’un que avall va, l’ase et toc.
En essent ja en l’endemig de l’harem,
vol jugar ferm a toquem e toquem.
E l’àls diré: ha-n’hi un altre qui, ruc,
havent dat suc, ara espigola el bruc.


Moralitat

Als membres del Consell, ab llurs escrots,
gran prou los té lo cobrament d’imposts.

La veritat crua i nua

Se’t veu un bony al dret de l’entrecuix.
Quan passes amb les mans a la butxaca,
uns diuen que és un nino de peluix,
altres que si una creu de Caravaca...

Hi ha el poca-solta que, sentint que cruix,
fa: “Segur que sacseja el pot de laca”,
o la garneua que remuga: “Ai uix,
vés a saber amb quins escaldums s’enllaca.”

Tu, mentre cada dia t’encamines
al teu flamant despatx de dictador,
fas el sord als xiu-xius de tots aquests.

¡Que murmurin les llengües viperines!
Tant tu com jo sabem, Pep Vilaró,
que al teu paquet no hi dus sinó carnets.

Absoltes

Polític de nyigui-nyogui,
titella recalcitrant,
d’aquí no hi ha qui te’n mogui
ni amb vapor de salfumant.

Solista de nyigo-nyigo,
grill de perpetu ric-ric,
no hi pateixis, que si trigo
prou que et sabré fer el nyic-nyic.

Senderista amb poc senderi
que avançant per camí pla
mostres que estàs leri-leri
de fer un pet com una gla.

T’he titllat i encara et titllo
de sangonera perquè
tant com paguem bitllo-bitllo
tu ho malverses sense fre.

Endrapador amb cori-mori,
pou que no saps què és el fons,
vull cantar-te el gori-gori
la nit de les eleccions.

Estic a l'última pregunta

Com que sóc un internauta consumat, llegint la setmana passada els dos escrits del Ros Sinyol em va intrigar allò que deia de la biblioteca. Més ben dit, no m’ho podia creure. Com sant Tomàs, vaig haver d’experimentar-ho per mi mateix per convence’m que no em feien beure a galet. Un cop comprovada la veracitat del relat, trobo que aquesta situació és tan absurda com si, trucant a cal veterinari per vacunar el gos, em sortís el capellà dient-me: “Ave Maria Puríssima. ¿Quant temps fa que no t’has confessat?” Jo ara em pregunto: Si la biblioteca té una directora, ¿de què serveix si no defensa la integritat i la independència del seu territori? ¿No s’ha parat a considerar que amb aquesta actitud permissiva amb una pràctica pròpia de cacics pot acabar sent classificada com una simple dona de palla?

Sense moure’m del món d’internet, ahir mateix vaig fer una visita a l’adreça http://sentmenat.socialistes.org. Així com a la pàgina de la biblioteca hi surt qui no hi hauria de sortir, aquí en canvi qui hi hauria de sortir no hi surt. Proveu, si no, de tenir accés a aspectes tan importants del seu menú com “Agenda”, “L’Executiva del partit”, “Joventut Socialista” o “Càrrecs i electes”, i quedareu desenganyats. Un dels documents que encara s’hi poden trobar és el núm. 4 de Sentmenat, Punt i Seguit, corresponent al maig del 2003. Espigolant entre els nombrosos detalls que tindria ganes de comentar, en trio un parell de l’article “Panorama electoral” (p. 7), on es diu: “ERC no pasa por su mejor momento, si atendemos a lo que creemos son sus distensiones internas.” Si deixem ara de banda que en comptes de distensiones hauria de dir o bé tensiones o bé disensiones, aquesta frase és un fidel retrat del que ara passa al PSC local. Jo vaig aprendre dels meus avis aquesta màxima que alguns obliden massa sovint: “No et riguis dels meus dols, que quan els meus seran vells els teus seran nous.” L’article continua: “Aunque, al principio lo más lógico parecía ser que el regidor Manel Zache repitiera al frente de la lista, ante sorpresa de propios y extraños, el designado ha sido Joan Casoliva, del que no se conocía su repentina vocación política de carácter independentista.” No he tractat prou el Joan Mataporcs per jutjar si aquesta vocació és sobtada o no, però el que sí que puc afirmar és que l’actual defensa que l’alcalde fa de la llibertat d’expressió no sols és sobtada sinó que resulta desmentida per la llibertat d’opressió amb què ha actuat fins ara. També és xocant la crítica que fa a Convergència: “Por lo que concierne a Cal Milionari, CiU propugna que allí se instale el Centro de Día para la Tercera Edad, sin tener en cuenta el informe de la Diputación de Barcelona que manifiesta claramente que el edificio no reúne las condiciones para ello. Así que o se quiere quedar bien o no es capaz de presentar una propuesta creíble y factible sobre esta importante cuestión.” Mireu si n’és, d’important, aquesta qüestió que ja fa setze anys que el PSC la fa servir d’esquer. I mireu si en són, de creïbles i factibles, les propostes del PSC que a la p. 3 d’aquesta mateixa revista podem veure una maqueta de la futura residència acompanyada de l’escrit següent: “Uno de los objetivos más ambiciosos de nuestro programa electoral es, sin duda, la construcción de una residencia y centro de día para la tercera edad en la zona de El Padró, bien gestionado y con las condiciones más adecuadas y beneficiosas para la gente de Sentmenat.” I acaba així: “Presentamos un boceto de esta propuesta que sólo es indicativo de lo que podría ser este futuro equipamiento, que tiene que quedar perfectamente integrado en la orografía y edificaciones de El Padró.” Una vegada més s’equivoca: en comptes de quedar integrat, el projecte ha acabat perfectament desintegrat.

A la pàgina inicial el lector toparà amb la inexcusable foto de l’alcalde acompanyada del titular “Mumbrú, estrella en la inauguración del polideportivo del Tèxtil Besòs”. No entenc la relació entre la imatge i el rètol, però a dins trobem aquesta perla: “El jugador del Real Madrid y campeón del Mundo, Àlex Mumbrú, ejerció de padrino de este nuevo equipamiento deportivo, que se suma a los pabellones de Can Shorts y Primer de Maig.” No és que Can Shorts desdigui d’un pavelló esportiu, però tothom sap que el nom real no és aquest. És clar que l’ajuntament, que deu anar boig pel can-can, també ha imposat el nom de Can Canyameres a un paratge que no s’ha dit mai així, perquè can vol dir ‘casa d’en’ i s’aplica a les masies, mentre que Canyameres, que jo sàpiga, no ha estat mai propietat d’algú que portés aquest cognom. És una bestiesa tan grossa com si ara es posés de moda designar la parada dels cotxes de línia amb el nom de cal Sagalés. Allò, si de cas, és el Sagalés, però no pas la casa de la família Sagalés. Aplicant el meu mètode analític he arribat al convenciment que això de Can Shorts només s’ho hauria pogut inventar una persona de Sentmenat, el Jaume Dolent. Però passa que el meu bon amic Jaume amb uns xorts no en té ni per començar, de manera que hi hauria posat Can Conill o Can De Pèl a Pèl. Descartada, doncs, aquesta única possibilitat autòctona, queda clar que ho ha escrit algun forà indocumentat, que deu ser l’única espècie que a hores d’ara pot fer costat al nostre alcalde.

Més avall apareix la reinexcusable foto de l’alcalde i, al costat, “Josep Vilaró assegura que el CAP de Sentmenat i els transports són dos objectius fonamentals pel municipi”. Un cop a dins del document, podem llegir a l’últim paràgraf: “Pel que fa a la política local, Vilaró és l’alcaldable del PSC a les eleccions del 27 de maig. Una decisió que ha arribat després que la direcció del[s] socialistes catalans decidís destituir l’executiva local, que pretenia convocar unes eleccions primàries per decidir l’alcaldable. Aquesta decisió s’ha pres perquè el que volia fer aquesta executiva anava en contra dels criteris, el reglament i el codi ètic del partit. En aquest sentit, una comissió gestora ha estat l’encarregada d’escollir el candidat del PSC, després de l’anul·lació d’aquestes primàries en què hi havia tres aspirants més.” Com que la destitució de tota una executiva no és cosa de per riure, crec que les veus autoritzades del PSC haurien de respondre públicament a aquestes tres preguntes:

1. Jo havia sentit a dir que, per elegir el candidat a l’alcaldia per a aquella legislatura que va desembocar en la traïció del Joan Xec al partit, s’havien fet unes primàries en les quals el Joan va resultar guanyador per pocs vots de diferència. Si això fos cert, ¿com és que llavors eren permeses les primàries i ara no? ¿Ha canviat el reglament del partit, de llavors ençà?

2. Si és que el reglament ha canviat, admeto que una pretensió de l’executiva com la que comento va en contra dels criteris i del reglament del partit, però ¿també del seu codi ètic? ¿Com es menja, això?

3. I, parlant de codi ètic, ¿em pot assegurar el PSC que el clan Bustos no té interessos immobiliaris a Sentmenat? ¿Em pot assegurar l’alcalde que si ara es torna a presentar de cap de llista no és perquè enlloc més no trobarà una vinya com aquesta?

SAMUEL ESTIVEROLA

El xuclador

Va néixer amb tanta cassussa
que, en qüestió de pocs moments,
el dia que l’enconaven
ja va deixar sense llet
el pit de tres dides grosses
com una bola de greix.
Tot seguit criden el metge
perquè es miri aquell portent,
i, després de ben mirar-se’l
tant de dret com de gairell,
diu: “Aquesta criatura
té el buf girat del revés
i, en lloc de treure aire enfora,
xucla el que té davant seu.”
Les dides, esparverades,
expliquen els seus turments:
“Per boca té una ventosa
que xarrupa de valent.
Si li dons el pit, se’l queda,
i, si no l’hi dons, mal fet,
perquè a més del pit t’engrapa
les costelles igualment.
I a l’últim, quan te les torna,
semblen de paper maixé.”
El doctor les apaivaga,
com a home provident:
“El que aquest nen necessita
és llet i llet i més llet.
Sobretot doneu-n’hi tanta
com n’hagi de menester,
perquè, amb la panxeta plena,
no li ronqui cap budell.”
Com que als prats del mas d’en Cisa
pasturaven tres vedells
i una vaca molt lletera,
va i l’amorren al braguer.
Passen setmanes i mesos,
i aquell noiet va creixent;
tant com li creix la corpenta,
també la gana li creix.
Un dia, ja completades
sis tandes d’alletament,
el noi treu el geni i crida:
“Età paït. ¡En vui més!”
Demaneu, la sotragada
que van tenir els seus parents.
No havent-n’hi prou amb la vaca,
van recórrer al complement
d’una ovella, una cabreta
i una truja molt potent.
Veient que no se’n sortien
i, d’altra banda, veient
que per matar el cuc calia
donar-li entreteniment,
el van col·locar a la fàbrica
perquè estigués més distret.
Teixidors i nuadores
murmuraven ells amb ells:
“L’ajudant de contramestre
fot un cul com un garbell.”
“I qui diu cul diu ventresca,
perquè no cap a la pell.”
“El cor em diu que aquest manso
té bona peça al teler.”
“Dins d’aquesta baluerna
hi ha més fam que enteniment.”
I, en efecte, la mengera
li rosegava el cervell.
Llavors els de casa seva,
patam, fan un pensament:
“Mira l’hereu com se’ns migra;
l’haurem de dur a San Mamés,
a veure si ens el revifen
i li encerten l’aliment.”
El noi va a Casa la Vila
a arreglar els quatre papers,
i vet aquí que de sobte
descobreix el parament.
Gira cua a cals seus pares
més de pressa que corrents.
“Mama, ia hi tocat la meta
dels meus somnis més secrets.
És fantàstic, talment sembla
que me l’hagin feta exprés:
com més xucles, més en raja,
i no crec que s’estronqués
si hi xuclés tota la vida,
perquè n’hi ha un bé de déu.
Aquí sí que t’afalaguen
i et tracten a cos de rei;
et pentinen, et clenxinen
i hasta et fan la permanent.
Em quedo aquí, mama, em quedo,
no vui anar a San Mamés,
que el que puguis trobar a casa
no ho trobes a l’estranger.”
I aquí el tenim, recreant-se
i esterniat al sunyer.

Si consentim que un trapella
i un estol de forasters
s’arrapin a la mamella
i es passin quatre anys, després,
remullant la gargamella,
no els desmamarem mai més.

El món cap per avall (II)

Ahir vèiem la cara de la medalla, i ara fóra convenient que n’examinéssim la creu. Per no ofegar-nos en la dispersió, em cenyiré a un punt concret: el tan promès com incomplert centre geriàtric.

Fent un salt retrospectiu de quatre anys, rellegeixo el díptic que, datat el 9 de març del 2003 i firmat per Vicenç Mira, Andreu Rossinyol i Jaume Verdaguer, es va repartir pel poble. Sota el títol de “L’alcalde Josep Vilaró imposa la llei de l’embut” s’hi deia: “El 30 d’agost de l’any passat vam lligar a la reixa de cal Milionari una pancarta on recordàvem que els socialistes encara no han complert la seva promesa electoral de fer-hi una residènca geriàtrica. Tres dies després, l’alcalde la manava retirar.” Més tard en van tornar a penjar una altra al mateix lloc i només hi va durar un parell de dies. Aquests mateixos tres sentmenatencs, davant d’unes declaracions falses de l’alcalde que comentaré més avall, van presentar un escrit de rèplica perquè els el publiquessin a La Vila de Sentmenat. Es donava el cas que Antonio Santamaría, llavors director de l’òrgan informatiu de l’ajuntament, estava totalment d’acord en la publicació de l’escrit, però l’alcalde s’hi va oposar. Al cap de poc temps, passades les eleccions municipals, Santamaría va ser defenestrat de manera fulminant. Aquest és el comportament de Josep Vilaró, que ara fa el trist paper de paladí de la llibertat de premsa.

Continuant amb el mateix tema, convé recordar que el 1991 el PSC es presentava a les municipals amb aquest compromís: “Els socialistes garantirem l’accés de la gent gran a tots els serveis personals i farem possible, a través dels serveis socials, els ajuts a la llar, el suport familiar i els centres de dia.” Si ho mirem en perspectiva, són setze anys d’anar-nos pintant la cigonya. El 1999, Josep Vilaró, cap de llista del PSC, es comprometia una vegada més a “fer possible, després de la cessió de Can Milionari, el seu ús com a Centre de Dia i, en un futur pròxim, com residència per la gent gran”. Pocs mesos després, el 13 de juliol del mateix any, declarava al Diari de Sabadell amb referència a la finca de cal Dalmau: “Cuando nos cedan el inmueble, trabajaremos para que tenga un claro uso social dirigido especialmente a la tercera edad.” Doncs bé, el desembre del 2002 ell mateix sentenciava en el primer número de Sentmenat, Punt i Seguit: “Respecte a la demanda impulsada per un grup de ciutadans per fer un equipament per a la gent gran a Cal Milionari, crec que encara que la petició és justa es van equivocar a l’hora de triar l’emplaçament.” Repassant aquesta seqüència, un no sap si pensar que l’alcalde no està ben closcat o que és un engalipador professional.

I finalment passem a analitzar l’obstruccionisme atribuït a CiU. Primer de tot, no s’ha de perdre de vista que fa ben poc van repartir casa per casa un opuscle titulat Gaudeix Sentmenat / Disfruta Sentmenat, o a la inversa, editat per l’ajuntament. Aquest opuscle és un model de com no s’ha de fer un butlletí municipal. Imprès a tot color i en paper estucat, ho gasta tot en les aparences per encobrir un contingut misèrrim i detestable. La qualitat lingüística és repugnant, tant a l’hora de recórrer a un cultisme com quan es fa servir un terme normal i corrent: se’ns hi diu, per exemple, que a la Torre Roja hi han trobat “una moneda amb l’esfinx d’un emperador romà”, o que les lloses laterals i la coberta del dolmen de la Cavallera “estaven agrietades”. Pel que fa a la càrrega ideològica, en l’escrit de presentació —que aquí sí que va firmat per l’alcalde i exhibeix la seva esfinx— es reconeix d’esquitllada la feina de l’oposició. És un simple gest complimentós, perquè al llarg de les seves pàgines només s’hi descobreix un enaltiment descarat del partit majoritari i de qui es creu encarnar-ne l’essència. Per començar, si no em descompto, l’alcalde hi surt retratat catorze vegades, que, sumades a les catorze més de l’altra versió idiomàtica, fan vint-i-vuit. Però, centrant-nos en el cas que he escollit com a pedra de toc, es pot comprovar que els fracassos més estrepitosos es converteixen, bo i reciclats, en promeses que aspiren a ser engrescadores. Ara podem veure que el centre d’atenció geriàtrica, totalment inexistent des de fa setze anys, es materialitza, gràcies a l’il·lusionisme virtual, en un edifici palpable, envoltat de verd i poblat per usuaris o visitants. El mal és que, ara fa quatre anys, ja ens van mostrar amb la mateixa plasticitat la maqueta del geriàtric que s’havia de construir al vessant del Pedró que mira al poble.

Tota la publicitat que conté Gaudeix Sentmenat m’estaria molt bé si hagués estat editada i sufragada per l’únic beneficiari objectiu: el PSC local (o les restes que en puguin quedar, després del cop de timó i el naufragi subsegüent). Al meu parer, és escandalós que això hagi d’anar a càrrec del contribuent. Convindria esbrinar qui és el reponsable de l’edició d’aquesta monstruositat i fer que en pagui les conseqüències. No crec que això sigui somiar truites, sobretot si partim de la base que l’actual correlació de forces dins de l’ajuntament no atorga la majoria al grup socialista, i menys encara a alguns elements esburbats del partit. D’altra banda, en tenim un precedent ben clar en la mesura que va adoptar l’ajuntament de desviar cap al domicili de Joan Guàrdia una colla de factures originades per actuacions que, sent alcalde, havia emprès pro domo sua.

EL ROS SINYOL

El món cap per avall (I)

Si al moment de llegir això no teniu res més profitós a fer, us proposo un itinerari virtual al·lucinador. Com en tot joc, és lícit de deixar volar la fantasia. Per no aixecar sospites us podeu fer passar, què sé jo, posem que per un escolar que ha de presentar un treball sobre les famílies que vivien a Sentmenat al segle XVIII. És un mer suggeriment, però si us ho estimeu més podeu triar un altre pretext. L’única condició és que aquesta necessitat fingida us aboqui justament allà on jo us vull fer anar a raure. Us situeu, doncs, a Google i escriviu, per exemple, “biblioteca alfonso orfila”, perquè en aquest portal és on trobareu la informació que heu de menester. Feta l’operació de cerca, veureu que us surt en primer lloc “Biblioteca Frederic Alfonso i Orfila” i a sota, en un cos més petit, “Localització, catàleg, autors locals, guies de lectura i sala infantil”. Heu encertat la ruta i, per tant, hi podeu entrar sense por de perdre-us.

Ara, arribats a aquest punt de la meva introducció, podeu fer dues coses: emprendre el camí pel vostre compte i experimentar les sensacions en la pròpia pell o refiar-vos de la meva versió, que, per molt que m’hi esforci, sempre perdrà en vividesa. Si us decanteu per l’opció més còmoda, prepareu-vos a rebre ara mateix el primer sobresalt: feu clic i enxampareu un intrús en flagrant delicte. Pensar en un concubinat entre el senyor Consistori i la senyora Biblioteca fóra atemptar contra la seva reputació, perquè a tots dos se’ls suposa una castedat impecable i sobretot perquè a l’escenari dels fets no hi ha rastre de presència femenina. Aquí simplement passa que el senyor ha anat al llit de la minyona, s’hi ha ajaçat, no sabem amb quines intencions, i aquesta ha fugit, expulsada o esfereïda. Que l’amo fins ara ha fet i desfet al seu gust en un dormitori que no és el seu és una cosa que no cal ni demostrar, i el mateix Josep Puigpinós, regidor de Cultura, em guardarà prou de mentir. Prosseguim. Veureu tres columnes: a la del mig, just sota la capçalera “Actualitat” i, més avall, “Notícies”, hi ha la portada d’una revista i a la dreta, en vermell, l’explicació següent: “S’edita de forma limitada un nou número de La Vila de Sentmenat, la revista de l’Ajuntament.” Cliqueu al lloc corresponent i a mà dreta us apareixerà altre cop la portada que ja heu vist, amb aquesta nota al peu: “Podeu mirar el número 38 de La Vila de Sentmenat descarregant-vos el document adjunt.” De fet, en aquesta pàgina hi ha més text, però la tafaneria us empeny a descarregar el document sense torbar-vos. Perquè, reconeixeu-ho, feia dies que no podíeu dormir de tant que frisàveu. Doncs aquí teniu, nou de trinca, el número 38, corresponent al mes d’abril. Jo només us en comentaré la pàgina 3, per no fer-me carregós. De mig nivell en avall hi ha l’“Agenda abril - maig”, i ara aprofito per recordar-vos que sobretot no us perdeu la tertúlia literària del dimecres dia 25 “Viatges per l’scriptorium de Paul Auster. Conduïda per Josep Vilaró Capella”. L’anunci en si no ens hauria de sorprendre, però si tenim en compte que el susdit Vilaró és president del Consell Comarcal, primer secretari del PSC al Vallès Sud, alcalde de Sentmenat i, per si això fos poc, regidor d’Ensenyament i de Participació Ciutadana, són moltes responsabilitats per a un sol home i perquè encara li quedi esma de dedicar-se a noves ocupacions. I si, d’altra banda, observem que fins ara fa poc no se li havia detectat cap flaca literària, encara tenim més motius per quedar amb un pam de boca. Ara passem a l’editorial, que es titula “Llibertat d’expressió”. L’escrit arrenca així: “Aquesta edició de La Vila de Sentmenat no serà distribuïda i només veurà la llum en la seva versió digital i amb un tiratge limitat. El motiu? El grup de Convergència i Unió (CiU) de Sentmenat ha entrat una instància a l’Ajuntament demanant que no es publiqui aquest número per estar ja en període electoral. [...] Precisament ara, en aquests moments difícils on partits polítics veten a grups de comunicació, demanem respecte a la llibertat d’expressió.” L’editorialista ens presenta un grup disposat a defensar heroicament la llibertat d’expressió i un altre grup, el de Convergència, que literalment la vol assassinar, amb un missatge subliminal afegit, que és el veto del PP als mitjans de comunicació del Grupo PRISA. ¿I la víctima qui és, en el cas present? No us penséssiu pas que sigui tal o tal altre partit polític: el perjudicat de debò és el poble, desitjós de rebre el mannà que li plou del cel: “Creiem que amb aquesta estratègia política es deixa en l’estacada a la resta de grups municipals i només es perjudica als veïns i veïnes negant-los el seu dret a la informació.” I és que, per si encara no ho sabíeu, “aquesta mateixa revista ha mantingut un equilibri entre la informació relacionada amb l’Ajuntament i la comunicació d’elements destacats per a la ciutadania, posant de relleu aspectes ciutadans i persones del municipi que s’han interessat per col·laborar amb nosaltres. Sempre ha estat ben rebuda, amb interès dels veïns i veïnes per saber quan es publicava o quan es repartiria un número nou”. ¡Ja és a ser ben malànima privar els ciutadans del seu nodriment més esperat! Perquè això sí que us ha de constar: “En cap moment la revista ha volgut ser un element de propaganda política.”

És més que curiós que aquest editorial no vagi firmat, quan els anteriors, que jo recordi, portaven tots la signatura de l’alcalde. ¿Qui ens ho diu, doncs, això que acabem de llegir? ¿L’alcalde, el grup socialista, els dos partits que conformen l’equip de govern, tots els partits representats a l’ajuntament excepte el de Convergència? La identitat del firmant no és cap aspecte anodí. Si reconeixem que un enunciat com “¡És una vergonya que em facin pagar impostos!” és verdader en una situació determinada, ¿què volem dir exactament: que és cert que aquell que ho diu ha de pagar impostos o bé que és cert que és una vergonya que n’hagi de pagar? En aquest darrer supòsit, bé convé saber si el que s’exclama és un miserable que ha de dormir a camp ras o bé un propietari de vuit cases i tres granges.

Ara anava a proposar que giréssim full, o que miréssim l’altra cara de la moneda, però em sembla preferible continuar demà. Al capdavall, estic segur que aquesta espera no us farà perdre el son.

EL ROS SINYOL

Gangues de la batllesa o tercera edat

Batlle que passes de ratlla,
sabatot i malfeiner,
que el que toques ja s’espatlla,
com just ara al PSC:
ja que ho has fet tot malbé,
sigues almenys liberal
a tornar-nos bé per mal.

Batlle que estàs sempre en vetlla
perquè et duguem a collbè,
que no sols ens fots l’ametlla
sinó l’ametller sencer:
vist que tens tant de poder,
ja et dem cadascú una gla
i tu caga’ns l’alzinar.

Batlle dret com una bitlla
a l’hora de presidir,
que llisques com qui s’esquitlla
quan s’ha de suar el sagí:
ara que reprens camí,
potser que de tant en tant
dobleguessis l’os bertran.

Batlle amb xerra que s’enrotlla
i que actues al dictat,
que ens engegues cada gotlla
d’aquelles que fan fredat:
et tenen tan programat
com si fossis un robot
mogut per control remot.

Batlle proveït de butlla
i exalçat pel butlletí,
a tu rai que tot et rutlla
i et patina tot llatí:
com fa qualsevol veí,
vejam si algun cop, bufó,
passes per l’adreçador.

Bustomanía

Sicofante Bustamante,
ya sé de cierto, de hoy más,
cuál en un echao p’alante
y cuál un echao p’atrás.

“Sobre Bustos no hay disputas”,
dice un famoso refrán,
y tú, dócil, ejecutas
lo que manda el capitán.

Cuando el obedecimiento
te compele a ejecutar
a tu propio regimiento,
pues pelillos a la mar.

Las flechas de vuestra aljaba
te hacen Salomón, y a él
la hemosa reina de Saba,
la reina de Sabadel.

Si alguna vez tu Dalila,
te traiciona, buen Sansón,
y te trasquila o depila
el ya apurado melón,

colócate una peluca,
cabezota de adoquín,
y de la frente a la nuca
serás como un puerco espín.

Entonces sigue el ejemplo
y déjate de pamplinas:
hunde las bases del templo,
reduce el pueblo a ruinas.

Una vez los filisteos
te hayan hecho el arrumaco
de los votos y trofeos,
que a todos les den por saco.