Els domina la fal·lera
de construir i construir.
Si els farceixen la cartera,
només saben dir que sí.
¡Visca l’especulació,
amb totxana i amb maó!
Han passat les vaques flaques
i regna allò que és molsut;
tot sura: suren les caques,
les cascàrries i l’engrut;
se’ns acumula al bonó
molta ronya i poc sabó.
Llisca tot com una seda
pel carrer de Sabadell,
i és que el batlle i el Verneda
tenen el nas al clatell:
pels volts de l’escorxador
senten flaire de lletsó.
Ells criden les aigües brutes
des de cal Fargues: “Veniu,
tites, tites... ¡Males putes,
ara se’ns en van al riu!
¡Que les bombin!” I, ollaó,
giren l’esquena en rodó.
Escolant-se pels desguassos,
el suc va pendent avall
i s’entolla a quatre passos
entre llot i pedruscall.
Fins el tòtil i el tritó
fugen d’aquesta infecció.
La gent de les dues places,
la de Baix i la de Dalt,
respiren oli de basses
i tuf de xarop fecal.
Quan ve el bo de la calor,
fermenta fort la fortor.
Embaumats d’aquests efluvis,
el Llorenç i la Griselda
tindran dolça nit de nuvis,
galdosa lluna de melda,
i gaudiran, déu n’hi do,
d’eterna pesta major.
Perquè no sigui l’imperi
del microbi, del mosquit
i de l’aire deleteri,
caldrà anar a buidar a Rupit,
Santa Maria d’Oló,
o empassar-se el cagalló.
N’hi ha que, muts o amb mordassa,
pensen que això no té adob;
altres troben que en té massa
i que el poble ja en va xop.
En tingui o no, al Vilaró
li trepitjo el penelló.
Si a causa de l’aixafada
l’han de córrer a auxiliar,
que almenys una altra vegada
vagi amb compte amb el que fa;
si no, potser a aquest minyó
li tocaran el crostó.
