Ahir vèiem la cara de la medalla, i ara fóra convenient que n’examinéssim la creu. Per no ofegar-nos en la dispersió, em cenyiré a un punt concret: el tan promès com incomplert centre geriàtric.
Fent un salt retrospectiu de quatre anys, rellegeixo el díptic que, datat el 9 de març del 2003 i firmat per Vicenç Mira, Andreu Rossinyol i Jaume Verdaguer, es va repartir pel poble. Sota el títol de “L’alcalde Josep Vilaró imposa la llei de l’embut” s’hi deia: “El 30 d’agost de l’any passat vam lligar a la reixa de cal Milionari una pancarta on recordàvem que els socialistes encara no han complert la seva promesa electoral de fer-hi una residènca geriàtrica. Tres dies després, l’alcalde la manava retirar.” Més tard en van tornar a penjar una altra al mateix lloc i només hi va durar un parell de dies. Aquests mateixos tres sentmenatencs, davant d’unes declaracions falses de l’alcalde que comentaré més avall, van presentar un escrit de rèplica perquè els el publiquessin a La Vila de Sentmenat. Es donava el cas que Antonio Santamaría, llavors director de l’òrgan informatiu de l’ajuntament, estava totalment d’acord en la publicació de l’escrit, però l’alcalde s’hi va oposar. Al cap de poc temps, passades les eleccions municipals, Santamaría va ser defenestrat de manera fulminant. Aquest és el comportament de Josep Vilaró, que ara fa el trist paper de paladí de la llibertat de premsa.
Continuant amb el mateix tema, convé recordar que el 1991 el PSC es presentava a les municipals amb aquest compromís: “Els socialistes garantirem l’accés de la gent gran a tots els serveis personals i farem possible, a través dels serveis socials, els ajuts a la llar, el suport familiar i els centres de dia.” Si ho mirem en perspectiva, són setze anys d’anar-nos pintant la cigonya. El 1999, Josep Vilaró, cap de llista del PSC, es comprometia una vegada més a “fer possible, després de la cessió de Can Milionari, el seu ús com a Centre de Dia i, en un futur pròxim, com residència per la gent gran”. Pocs mesos després, el 13 de juliol del mateix any, declarava al Diari de Sabadell amb referència a la finca de cal Dalmau: “Cuando nos cedan el inmueble, trabajaremos para que tenga un claro uso social dirigido especialmente a la tercera edad.” Doncs bé, el desembre del 2002 ell mateix sentenciava en el primer número de Sentmenat, Punt i Seguit: “Respecte a la demanda impulsada per un grup de ciutadans per fer un equipament per a la gent gran a Cal Milionari, crec que encara que la petició és justa es van equivocar a l’hora de triar l’emplaçament.” Repassant aquesta seqüència, un no sap si pensar que l’alcalde no està ben closcat o que és un engalipador professional.
I finalment passem a analitzar l’obstruccionisme atribuït a CiU. Primer de tot, no s’ha de perdre de vista que fa ben poc van repartir casa per casa un opuscle titulat Gaudeix Sentmenat / Disfruta Sentmenat, o a la inversa, editat per l’ajuntament. Aquest opuscle és un model de com no s’ha de fer un butlletí municipal. Imprès a tot color i en paper estucat, ho gasta tot en les aparences per encobrir un contingut misèrrim i detestable. La qualitat lingüística és repugnant, tant a l’hora de recórrer a un cultisme com quan es fa servir un terme normal i corrent: se’ns hi diu, per exemple, que a la Torre Roja hi han trobat “una moneda amb l’esfinx d’un emperador romà”, o que les lloses laterals i la coberta del dolmen de la Cavallera “estaven agrietades”. Pel que fa a la càrrega ideològica, en l’escrit de presentació —que aquí sí que va firmat per l’alcalde i exhibeix la seva esfinx— es reconeix d’esquitllada la feina de l’oposició. És un simple gest complimentós, perquè al llarg de les seves pàgines només s’hi descobreix un enaltiment descarat del partit majoritari i de qui es creu encarnar-ne l’essència. Per començar, si no em descompto, l’alcalde hi surt retratat catorze vegades, que, sumades a les catorze més de l’altra versió idiomàtica, fan vint-i-vuit. Però, centrant-nos en el cas que he escollit com a pedra de toc, es pot comprovar que els fracassos més estrepitosos es converteixen, bo i reciclats, en promeses que aspiren a ser engrescadores. Ara podem veure que el centre d’atenció geriàtrica, totalment inexistent des de fa setze anys, es materialitza, gràcies a l’il·lusionisme virtual, en un edifici palpable, envoltat de verd i poblat per usuaris o visitants. El mal és que, ara fa quatre anys, ja ens van mostrar amb la mateixa plasticitat la maqueta del geriàtric que s’havia de construir al vessant del Pedró que mira al poble.
Tota la publicitat que conté Gaudeix Sentmenat m’estaria molt bé si hagués estat editada i sufragada per l’únic beneficiari objectiu: el PSC local (o les restes que en puguin quedar, després del cop de timó i el naufragi subsegüent). Al meu parer, és escandalós que això hagi d’anar a càrrec del contribuent. Convindria esbrinar qui és el reponsable de l’edició d’aquesta monstruositat i fer que en pagui les conseqüències. No crec que això sigui somiar truites, sobretot si partim de la base que l’actual correlació de forces dins de l’ajuntament no atorga la majoria al grup socialista, i menys encara a alguns elements esburbats del partit. D’altra banda, en tenim un precedent ben clar en la mesura que va adoptar l’ajuntament de desviar cap al domicili de Joan Guàrdia una colla de factures originades per actuacions que, sent alcalde, havia emprès pro domo sua.
EL ROS SINYOL
