Va néixer amb tanta cassussa
que, en qüestió de pocs moments,
el dia que l’enconaven
ja va deixar sense llet
el pit de tres dides grosses
com una bola de greix.
Tot seguit criden el metge
perquè es miri aquell portent,
i, després de ben mirar-se’l
tant de dret com de gairell,
diu: “Aquesta criatura
té el buf girat del revés
i, en lloc de treure aire enfora,
xucla el que té davant seu.”
Les dides, esparverades,
expliquen els seus turments:
“Per boca té una ventosa
que xarrupa de valent.
Si li dons el pit, se’l queda,
i, si no l’hi dons, mal fet,
perquè a més del pit t’engrapa
les costelles igualment.
I a l’últim, quan te les torna,
semblen de paper maixé.”
El doctor les apaivaga,
com a home provident:
“El que aquest nen necessita
és llet i llet i més llet.
Sobretot doneu-n’hi tanta
com n’hagi de menester,
perquè, amb la panxeta plena,
no li ronqui cap budell.”
Com que als prats del mas d’en Cisa
pasturaven tres vedells
i una vaca molt lletera,
va i l’amorren al braguer.
Passen setmanes i mesos,
i aquell noiet va creixent;
tant com li creix la corpenta,
també la gana li creix.
Un dia, ja completades
sis tandes d’alletament,
el noi treu el geni i crida:
“Età paït. ¡En vui més!”
Demaneu, la sotragada
que van tenir els seus parents.
No havent-n’hi prou amb la vaca,
van recórrer al complement
d’una ovella, una cabreta
i una truja molt potent.
Veient que no se’n sortien
i, d’altra banda, veient
que per matar el cuc calia
donar-li entreteniment,
el van col·locar a la fàbrica
perquè estigués més distret.
Teixidors i nuadores
murmuraven ells amb ells:
“L’ajudant de contramestre
fot un cul com un garbell.”
“I qui diu cul diu ventresca,
perquè no cap a la pell.”
“El cor em diu que aquest manso
té bona peça al teler.”
“Dins d’aquesta baluerna
hi ha més fam que enteniment.”
I, en efecte, la mengera
li rosegava el cervell.
Llavors els de casa seva,
patam, fan un pensament:
“Mira l’hereu com se’ns migra;
l’haurem de dur a San Mamés,
a veure si ens el revifen
i li encerten l’aliment.”
El noi va a Casa la Vila
a arreglar els quatre papers,
i vet aquí que de sobte
descobreix el parament.
Gira cua a cals seus pares
més de pressa que corrents.
“Mama, ia hi tocat la meta
dels meus somnis més secrets.
És fantàstic, talment sembla
que me l’hagin feta exprés:
com més xucles, més en raja,
i no crec que s’estronqués
si hi xuclés tota la vida,
perquè n’hi ha un bé de déu.
Aquí sí que t’afalaguen
i et tracten a cos de rei;
et pentinen, et clenxinen
i hasta et fan la permanent.
Em quedo aquí, mama, em quedo,
no vui anar a San Mamés,
que el que puguis trobar a casa
no ho trobes a l’estranger.”
I aquí el tenim, recreant-se
i esterniat al sunyer.
Si consentim que un trapella
i un estol de forasters
s’arrapin a la mamella
i es passin quatre anys, després,
remullant la gargamella,
no els desmamarem mai més.
