Se’t veu un bony al dret de l’entrecuix.
Quan passes amb les mans a la butxaca,
uns diuen que és un nino de peluix,
altres que si una creu de Caravaca...
Hi ha el poca-solta que, sentint que cruix,
fa: “Segur que sacseja el pot de laca”,
o la garneua que remuga: “Ai uix,
vés a saber amb quins escaldums s’enllaca.”
Tu, mentre cada dia t’encamines
al teu flamant despatx de dictador,
fas el sord als xiu-xius de tots aquests.
¡Que murmurin les llengües viperines!
Tant tu com jo sabem, Pep Vilaró,
que al teu paquet no hi dus sinó carnets.
