Una servidora no haguera gosat a fer-li perde ni una engruna de temps per esplicar-li les meves peripècies, pro és que me’n passa una de grossa. Ia sé que llegint aquesta carta se li escaparà una rialleta de consendecència, em sembla que en diuen, pensant: Aviam amb quina una em surt ara aquesta fabeta. Sí, puc ser tan poc enstruïda com vulgui, pro en les coses que em toquen de prop percuro no badar.
A casa, de des del meu besavi, hem sigut els escura-xemeneies de Sentmenat. De primer tot rutllava sense entrebancs, pro vet aquí que un bon dia l’ajuntament es va dicidir a posar un impost per les escombraries. El pare, que en pau reposi, se’n va anar de dret a Casa la Vila per fe’ls-hi entendre que feia les feines a domicili i que encara no ens havien dut mai cap xemeneia a casa perquè els hi desembusséssim. ¿I sap què li van dir? Doncs que si a les cases tenien sutja per llençar era per culpa nostra, que els hi havíem fet saltar de la xemeneia, de manera que ja ens té pagant que és gata. Pro la cosa no s’acaba aquí: ve que el pare se’m fereix i el negoci no té més remei que plegar veles. ¿I en vol sapiguer una de més crespa? Doncs resulta que l’ajuntament ens va continuar cobrant un tant d’escombraries en concepte de local comercial sense activitat. Una vegada que em vaig ensopegar amb el d’Hisenda li vaig dir: Recoi, noi, poder que afluixeu, eh, ni que fóssiu el golós de Rodes. I ell per fer-m’ho entendre em va posar aquesta comparança: El recàrrec que us fan pagar és com la flameta pilot d’un escalfador, que a la que engegueu l’aixeta us permet tenir aiga calenta. Doncs lo mateix passa amb això d’aquest pago, que demà que llogueu el local per establiment ia no haureu de demanar llicència ni mandangues d’aquestes i tindreu el camí aplanat. Io, esclar, no hi entenc, de lleis, pro trobo que per ser que a casa no s’hi fa cap mena d’activitat comercial em claven una bona pelfa per unes deixalles inexistents.
Ara li posaré una atra comparança. Miri, io no sóc practicanta: es pot dir que d’ençà que vaig fer la primera comanió no hi tornat a trepitjar l’iglésia si no és per algun enterro, pro els meus pares no hi havia diumenge ni festa de guardar que no anessin a missa i paguessin les cadires, les ànimes, les fuies i les obres del temple. Doncs ara posi que cada any io i tots els que fan com io rebéssim un recordatori de la rocteria dient’s-e que hem de cotisar tant o tant com a parroquians sense activitat perquè aixinses tot serà més fàcil el dia que ens vulguem convertir. ¿Oi que consevol diria que aquesta gent ens prenen per llanuts? Doncs lo mateix fa l’ajuntament, que sembla regit per quatre petanganes que es dediquen a etzibar garrotada allà on fa bony.
I lo que més em revolta és con sento a dir que la Casa d’Andalusia no paga re de re de contribucions. L’atro dia, un que no sé si vostè el coneix i que es fa dir lo Cosme Pru de Sarna em comentava que els d’aquesta entitat regional no porten la flor a l’ojal sinó a l’ojete. ¿Ha caçat el sentit de la sàtira? Doncs si tot això és vritat, el dia que m’escaigui a trobar-lo a vostè pel carrer n’hi demanaré raó. I tingui per segur que si m’ho confirma n’hi cantaré quatre de fresques. Ia sap que de porc i de senyor se n’ha de venir de Menna, i amb això de Menna vostè és tota una espasa, que diu que cada any per festa major engega una prèdica allà a missa que els deixa a tots amb un pam de boca. Bé doncs, io no pujo a la trona per samejar, pro a l’hora de defensar els meus interessos no em quedo curta, ia ho vorà.
Cila Bragulat
Nota: Reproduïm aquest escrit tal com ens ha arribat, excepte uns mínims retocs ortogràfics i de puntuació.
Nota: Reproduïm aquest escrit tal com ens ha arribat, excepte uns mínims retocs ortogràfics i de puntuació.
