Des d’aquí s’ha parlat en més d’una ocasió de cal Dalmau. Jo ara em voldria centrar en dos aspectes que els comentaristes anteriors no han subratllat. Per exemple, al núm. 38 del butlletí municipal, sota el títol d’“Entrega de signatures a la Unesco” se’ns diu: “L’alcalde de Sentmenat, Josep Vilaró, ha entregat les 1.118 signatures recollides al municipi dins la campanya que es va iniciar per salvaguardar el sepulcre de Sant Menna. Vilaró va entregar les signatures a Véronique Daugue, cap del departament dels Països Àrabs de la Unesco. Juntament amb les signatures, també va entregar un dossier explicatiu de les iniciatives realitzades a Sentmenat i la vinculació de la vila amb el sant.” Però no sols ha fet gestions l’alcalde, sinó que també “van anar a la reunió els presidents dels comitès d’agermanament entre Sentmenat i Sausset les Pins, Françoise Domínguez i Philippe Jaffe”. És a dir, que “Sausset les Pins, municipi agermanat amb Sentmenat, ha donat suport a la campanya per preservar el sepulcre de Sant Menna”. Ara comparem aquesta mobilització amb un altre cas no gaire remot. Quan es van recollir les 1.596 firmes a favor de la residència geriàtrica a cal Dalmau, ¿també es van mobilitzar d’aquesta manera, les nostres autoritats? De l’escrit que van repartir els tres promotors de la campanya, datat el 4 de maig del 2003, es dedueix tot el contrari. Segons ells, quan la Comissió de Govern va elevar al Departament de Benestar Social de la Generalitat la massiva reclamació popular d’un centre geriàtric, va fer-ho “sense dir que la majoria governant també hi esta[va] a favor i sense oferir la finca de cal Milionari com a lloc adequat per a aquest servei”. Això ens demostra que hi ha campanyes que es magnifiquen i n’hi ha que es minimitzen. I es magnifiquen o es minimitzen en la mesura que, respectivament, (a) són grates o resulten incòmodes al poder constituït i (b) reporten beneficis personals o no. És evident que quan l’alcalde es desplaça a la Unesco amb el plec de firmes hi va (a) per un assumpte que no l’incomoda gens, (b) disposant d’uns quants dies de festa compartits amb la seva dona i (c) amb el viatge pagat amb diners públics. Com que les firmes que reclamaven l’habilitació de cal Dalmau com a residència geriàtrica no li oferien cap d’aquests tres avantatges, sinó més aviat inconvenients, per això l’alcalde s’ho va tirar a l’esquena.
D’altra banda, segurament que l’equip de govern municipal ignora que la promesa residència a cal Dalmau ha estat matèria d’estudi, i no sols per part de la Diputació. A la Universitat Politècnica de Catalunya hi ha dos projectes de fi de carrera presentats el juliol del 2003 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès. Són el de Sònia Campomanes, que porta per títol “Residència geriàtrica i centre de dia a cal Milionari, Sentmenat”, i el de José Manuel Gutiérrez, “Centre de dia, residència assistida i casal d’avis a Sentmenat”.
I ara vull tractar d’un tema que tampoc no s’ha tingut en compte. Amb motiu del greu problema de l’escassedat d’habitatge, tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò de les mesures que pensa emprendre el govern per evitar que hi hagi tants pisos desocupats. Diuen que fins i tot s’estudia d’aplicar sancions econòmiques als propietaris que els mantinguin sense ús. Jo ho trobo molt bé. Però deixeu-me afegir que, aquí, o tots moros o tots cristians. Em sembla perfecte que penalitzin els propietaris particulars, però quan l’administració delinqueix també ha de ser penalitzada. Potser em direu que fóra absurd que l’administració es penalitzés a si mateixa, però jo m’ho miro d’una altra manera. Quan parlem d’administració recorrem a un terme abstracte, però els responsables són unes persones concretes. Tornant al nostre cas, els responsables del fet que cal Dalmau estigui desocupat són, mentre no es demostri el contrari, els regidors sentmenatencs que conformen la majoria de govern. Per tant, si una futura llei d’habitatge imposa sancions econòmiques, que sigui a tots els culpables. I entenc jo que els culpables ho han de pagar de la seva butxaca, no pas de l’erari públic. Ara que no se’m digui que cal Dalmau no està desocupat. Les dues “ocupacions” que de moment té no passen de ser simples tapaforats. De fet, els tràmits per instal·lar-hi el Casal dels Joves es van iniciar quan ja estava endegada la recollida de firmes per a la residència, de manera que això va ser una ridícula coartada per dissimular que de tot aquell patrimoni no se’n treia cap rendiment. I la utilització de l’espai per a casaments civils o per fer-hi de tant en tant algun acte és d’una ingenuïtat que fa riure. Ve a ser com si el propietari d’un pis, perquè no fos dit que el té buit, hi anés cada diumenge amb la colla d’amics a jugar-hi una partideta de pòquer.
Espero, doncs, que els polítics que legislen no exonerin de càstig els seus confrares polítics que infringeixen la llei. Contràriament, em serà molt difícil d’admetre que a Catalunya i a Espanya hi ha governs d’esquerres.
Maurici Collsuspina
D’altra banda, segurament que l’equip de govern municipal ignora que la promesa residència a cal Dalmau ha estat matèria d’estudi, i no sols per part de la Diputació. A la Universitat Politècnica de Catalunya hi ha dos projectes de fi de carrera presentats el juliol del 2003 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès. Són el de Sònia Campomanes, que porta per títol “Residència geriàtrica i centre de dia a cal Milionari, Sentmenat”, i el de José Manuel Gutiérrez, “Centre de dia, residència assistida i casal d’avis a Sentmenat”.
I ara vull tractar d’un tema que tampoc no s’ha tingut en compte. Amb motiu del greu problema de l’escassedat d’habitatge, tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò de les mesures que pensa emprendre el govern per evitar que hi hagi tants pisos desocupats. Diuen que fins i tot s’estudia d’aplicar sancions econòmiques als propietaris que els mantinguin sense ús. Jo ho trobo molt bé. Però deixeu-me afegir que, aquí, o tots moros o tots cristians. Em sembla perfecte que penalitzin els propietaris particulars, però quan l’administració delinqueix també ha de ser penalitzada. Potser em direu que fóra absurd que l’administració es penalitzés a si mateixa, però jo m’ho miro d’una altra manera. Quan parlem d’administració recorrem a un terme abstracte, però els responsables són unes persones concretes. Tornant al nostre cas, els responsables del fet que cal Dalmau estigui desocupat són, mentre no es demostri el contrari, els regidors sentmenatencs que conformen la majoria de govern. Per tant, si una futura llei d’habitatge imposa sancions econòmiques, que sigui a tots els culpables. I entenc jo que els culpables ho han de pagar de la seva butxaca, no pas de l’erari públic. Ara que no se’m digui que cal Dalmau no està desocupat. Les dues “ocupacions” que de moment té no passen de ser simples tapaforats. De fet, els tràmits per instal·lar-hi el Casal dels Joves es van iniciar quan ja estava endegada la recollida de firmes per a la residència, de manera que això va ser una ridícula coartada per dissimular que de tot aquell patrimoni no se’n treia cap rendiment. I la utilització de l’espai per a casaments civils o per fer-hi de tant en tant algun acte és d’una ingenuïtat que fa riure. Ve a ser com si el propietari d’un pis, perquè no fos dit que el té buit, hi anés cada diumenge amb la colla d’amics a jugar-hi una partideta de pòquer.
Espero, doncs, que els polítics que legislen no exonerin de càstig els seus confrares polítics que infringeixen la llei. Contràriament, em serà molt difícil d’admetre que a Catalunya i a Espanya hi ha governs d’esquerres.
Maurici Collsuspina
