i emergim del fosc avenc,
es dissipa el color malva
d’aquest celatge estiuenc.
El gall toca el seu clarí,
vilairí,
i s’expandeix la claror,
vilairó,
vilairí-lairó.
La gent que és més matinera
treu el cap del formiguer;
la vella ja no té espera
per sortir a escombrar el carrer.
Sentmenat sembla un jardí,
vilairí,
tot envoltat de gerdor,
vilairó,
vilairí-lairó.
A la Casa de la Vila
ja fa estona que han obert,
i el personal s’hi apila
passat d’un que jeu inert.
Li ventilen el fortí,
vilairí,
que de resclum fa fortor,
vilairó,
vilairí-lairó.
Són ben bé les nou tocades,
i ell ronca que roncaràs;
quan sonen deu batallades
fa el darrer concert de jaç,
i somia un popurrí,
vilairí,
cantat alçant el porró,
vilairó,
vilairí-lairó.
Al capdavall, quan es lleva,
per no sobtar massa el cos
es concedeix una treva
fent uns minuts de repòs.
Quiet, sembla un sant Magí,
vilairí,
presidint l’altar major,
vilairó,
vilairí-lairó.
Tenint una sinecura
i sent tan purificat,
sempre es fa la manicura,
després d’haver-se dutxat,
i s’entreté a repolir,
vilairí,
fins a l’últim repeló,
vilairó,
vilairí-lairó.
Més val que si algú, ple d’ànsia,
vol preguntar-li on ha anat
a raure la seva instància
presentada l’any passat,
no el busqui tan de matí,
vilairí,
que es pren just ara el mató,
vilairó,
vilairí-lairó.
Restablert del llarg dejuni,
abans d’encetar el jornal,
perquè el cos no se li enruni
fa el seu passeig matinal
com qui surt de cal Veí,
vilairí,
i s’arriba a cal Baió,
vilairó,
vilairí-lairó.
Pel camí agafa el diari
–els diaris, sis o set–
i prossegueix el safari
baixant per un carrer estret,
revingut com un garrí,
vilairí,
i amb els mitjons al garró,
vilairó,
vilairí-lairó.
Per tard que vagi a la feina,
no va mai amb el cap cot,
ni ningú li espolsa l’eina
per l’esquena, perquè, tot
i el seu esperit mesquí,
vilairí,
té fums de Judit Mascó,
vilairó,
vilairí-lairó.
Més fresquet que una lletuga,
s’aposenta al seu despatx
i allà juga, juga i juga
a matar aranyes a raig.
Engrapant el ratolí,
vilairí,
les empaita a retaló,
vilairó,
vilairí-lairó.
Si arriben a les envistes
de la vila, tants a tants,
promotors i ecologistes,
fa anar totes dues mans:
amb una, cop de bastir,
vilairí,
i amb l’altra, cop de bastó,
vilairó,
vilairí-lairó.
L’estaf del seu equip tècnic
és un mercat de Calaf:
l’arquitecte, el pirotècnic
i una ampolla d’aiguanaf.
Mal que el facin partenir,
vilairí,
li alçaran un Partenó,
vilairó,
vilairí-lairó.
Al seu mercat passa ròssa
per carn fresca, gats esquius
per llebres, per bèstia grossa
bou, i garses per perdius.
En l’art de saber mentir,
vilairí,
no necessita mentor,
vilairó,
vilairí-lairó.
Com que ell, igual que la roba,
té dues cares o més,
sol portar una cara nova
per fotre tots els papers
de l’auca, amb el rodolí,
vilairí,
i, algun cop, el rodoló,
vilairó,
vilairí-lairó.
El dolç fillet de Maria
té el despatx entenebrit
perquè vol que l’alcaldia
li agafi un toc d’alcalnit.
I es gronxola al balancí,
vilairí,
del marquès de Balanzó,
vilairó,
vilairí-lairó.
Repapat a la gandula,
va bressant els pensaments:
ara avança, ara recula,
fins que els té com bells dorments.
Cap endavant diu que sí,
vilairí,
i cap enrere, que no,
vilairó,
vilairí-lairó.
I així va passant l’estona,
fins que ve que se li fa,
com qui ni menys se n’adona,
l’hora de sortir a dinar.
Vejam si tindrà un festí,
vilairí,
de joc de taula amb fistó,
vilairó,
vilairí-lairó.
Quan té a punt brou de vedella,
comenten els d’aquells volts:
“Mira, aquest ja fa escudella”,
o “Això és una olla de cols”.
Menja que fa esfereir,
vilairí,
i beu com un faraó,
vilairó,
vilairí-lairó.
(Continuarà)
