El diari electrònic Sentmenat Confidencial ha publicat avui el primer capítol de la crònica d’una mort política cantada. Diversos indicis portaven ja a sospitar que bona part de la candidatura socialista estava integrada per persones fetes entrar amb calçador. Així les coses, més que d’una mort, seria més adequat parlar d’un suïcidi col·lectiu. Però ¿per què, aquest suïcidi? ¿O és que els membres d’aquesta llista tenien motius per esperar una victòria electoral, o si més no uns resultats que els permetessin formar govern?
Com més va més evident sembla el fracàs electoral d’aquesta facció que es fa dir socialista. Josep Vilaró, amb un entestament incomprensible, ha comès dos errors gravíssims: no fer cas de les veus que li reclamàvem en públic, ara fa quatre anys, que no es tornés a presentar, i negar-se a aprendre les lliçons que ens ofereix la història. Ja el primer alcalde democràtic del postfranquisme, Joan Torrents, quan la majoria dels militants socialistes locals van decidir retirar-lo, els va amenaçar dient-los que formaria una candidatura rival. Per bé que ho va intentar, la jugada li va sortir malament i aquí es va acabar tot. L’alcalde següent, Joan Guàrdia, sí que va aconseguir competir en les eleccions amb una candidatura d’independents, però es va enlluernar pensant-se que l’afluència de vots amb què abans s’havia vist afavorit es devia al seu carisma personal. Josep Vilaró, ara, trobant-se en un culdesac semblant, ha recorregut a una estratègia que a ell li deu haver semblat astuta: així com Joan Guàrdia, expulsat del partit, es va veure forçat a actuar per lliure, ell ha fet que els seus companys locals quedessin proscrits i s’ha quedat amb la marca de registre, que és el que atreu vots. Però això és voler edificar un castell sobre la sorra, perquè, després d’haver-li girat l’esquena la pràctica totalitat dels militants sentmenatencs, ha hagut de reclutar —en alguns casos, potser amb coaccions i tot— un elenc que brilla per la seva grisor i, una vegada més, prometre coses que ell sap que no complirà. Probablement Vilaró passarà a la història pel fet de ser el primer alcalde socialista que haurà fet perdre el govern al seu partit. Això, per a l’interessat, és un estigma irreparable, però per als socialistes sentmenatencs pot ser simplement un contratemps temporal, i així els ho desitjo.
Convé felicitar aquest grup de resistents numantins que no s’han deixat seduir per la rateta que els feien des de les altures ni s’han acorvardit davant de les amenaces que sens dubte els han plogut. Ara són ells, al meu entendre, els que tenen la força moral, mentre que els quadres que decideixen des d’un despatx són ja, a hores d’ara, els derrotats.
Com més va més evident sembla el fracàs electoral d’aquesta facció que es fa dir socialista. Josep Vilaró, amb un entestament incomprensible, ha comès dos errors gravíssims: no fer cas de les veus que li reclamàvem en públic, ara fa quatre anys, que no es tornés a presentar, i negar-se a aprendre les lliçons que ens ofereix la història. Ja el primer alcalde democràtic del postfranquisme, Joan Torrents, quan la majoria dels militants socialistes locals van decidir retirar-lo, els va amenaçar dient-los que formaria una candidatura rival. Per bé que ho va intentar, la jugada li va sortir malament i aquí es va acabar tot. L’alcalde següent, Joan Guàrdia, sí que va aconseguir competir en les eleccions amb una candidatura d’independents, però es va enlluernar pensant-se que l’afluència de vots amb què abans s’havia vist afavorit es devia al seu carisma personal. Josep Vilaró, ara, trobant-se en un culdesac semblant, ha recorregut a una estratègia que a ell li deu haver semblat astuta: així com Joan Guàrdia, expulsat del partit, es va veure forçat a actuar per lliure, ell ha fet que els seus companys locals quedessin proscrits i s’ha quedat amb la marca de registre, que és el que atreu vots. Però això és voler edificar un castell sobre la sorra, perquè, després d’haver-li girat l’esquena la pràctica totalitat dels militants sentmenatencs, ha hagut de reclutar —en alguns casos, potser amb coaccions i tot— un elenc que brilla per la seva grisor i, una vegada més, prometre coses que ell sap que no complirà. Probablement Vilaró passarà a la història pel fet de ser el primer alcalde socialista que haurà fet perdre el govern al seu partit. Això, per a l’interessat, és un estigma irreparable, però per als socialistes sentmenatencs pot ser simplement un contratemps temporal, i així els ho desitjo.
Convé felicitar aquest grup de resistents numantins que no s’han deixat seduir per la rateta que els feien des de les altures ni s’han acorvardit davant de les amenaces que sens dubte els han plogut. Ara són ells, al meu entendre, els que tenen la força moral, mentre que els quadres que decideixen des d’un despatx són ja, a hores d’ara, els derrotats.
