Al Cèsar el que és del Cèsar

Constituït el nou govern municipal dissabte passat, felicito Convergència i Unió per la seva victòria a Sentmenat. Tot i que disto molt de combregar amb l’ideari d’aquest partit, això no m’ha de portar a cometre la roïnesa de girar-li l’esquena.

No és hora de precipitar-se, evidentment. Parlant de mi, jo ja hauria hagut de canviar de capçalera per adaptar-me a una realitat del tot diferent. Però sí que hi ha aspectes que es poden modificar amb un simple acte de voluntat. Per exemple, acabo d’accedir a la pàgina de l’ajuntament –on he pogut llegir el discurs de Núria Colomer com a alcaldessa– a través de la Biblioteca Frederic Alfonso i Orfila. Aquest és un dels “mals usos” que jo havia criticat a l’equip encapçalat per Josep Vilaró, i ara no m’estic de recriminar-lo igualment a la formació de CiU: la biblioteca no ha de ser un apèndix dels governants de torn, i si això no ho sap defensar la seva directora, Núria Ribas, ens n’haurem d’encarregar altra gent. Confio, doncs, a veure aviat, en aquest terreny i en molts d'altres, un canvi llargament esperat.

Que en pau reposi, però que ens deixi en pau


N’hi ha que, després d’una llarga vida depravada, no saben morir amb dignitat. Josep Vilaró Capella, un individu renuent a comportar-se com l’alcalde en funcions que realment és, consagra aquesta etapa de la seva agonia política a despullar algun regidor de les competències que tenia assignades i a fustigar els companys de partit que no li han estat dòcils. Són les últimes extremituds d’un home que vol redimir el seu passat i pretén guanyar-se un esdevenidor rialler. No fóra gens estrany que d’aquí a pocs dies el veiéssim recompensat amb alguna prebenda oficial, tenint en compte que ha consumit la major part de la seva vida laboral escalfant poltrones. El futur és un tresor que es pot conquistar, però el passat no es deixa alterar segons els gustos personals de cadascú. En català sempre hem dit: “¡Déu nos en guard, d’un ja està fet!”, i sembla mentida que el que dissabte vinent serà exalcalde encara no hagí après una lliçó tan elemental de l’experiència humana.

Aquests dies hem pogut llegir una “Carta de comiat de l’alcalde Josep Vilaró a la ciutadania”, publicada a les pàgines web de l’ajuntament i de la biblioteca municipal i enviada també a algunes entitats del poble. Després de reconèixer-hi la victòria de CiU a Sentmenat, de felicitar-ne Núria Colomer i el seu equip, i de desitjar-los bons auguris, Vilaró ens hi diu: “També és l’hora de fer autocrítica. És evident que des del PSC no esperàvem aquests resultats. Crec que s’han unit diferents elements que han provocat que la ciutadania no ens hagi donat la seva confiança i no hagi valorat com mereix el nostre programa electoral i els compromisos que volíem assumir amb el municipi. Però el més greu han estat les disputes internes i les traïcions i deslleialtats comeses per persones que es diuen socialistes però que no ho demostren pas.” Vet aquí, doncs, que el traïdor se’ns mostra com a traït i una punyalada per l’esquena ens és presentada com l’acció més noble i lleial que es pugui fer amb l’agredit.

Si Vilaró fos un home amb qui es pogués enraonar —i aquest terme ve de raó—, li demanaria que primer de tot ens aclarís per què fer eleccions primàries a Sentmenat anava contra l’ètica del seu partit. Estic segur que això no ens ho respondrà mai, perquè ell sap discursejar des d’una tribuna però no s’avé a discutir de tu a tu amb cap mena de contrincant. Matem-ho aquí i anem per coses més profitoses. El millor que ens podria passar és que el record d’aquesta figura, a hores d’ara, no fos més que un malson ja superat. Que en pau reposi, però que també ens deixi reposar en pau a nosaltres.

El virolai del vilairó

(Continuació)
Després d’una breu becaina
que el deixa del tot refet,
de seguida s’empolaina
per acudir a un lloc secret.
Ve a buscar-lo un calderí,
vilairí,
proveït d’un calderó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Es fiquen a un soterrani
d’allà a Sant Miquel del Fai
ple de públic miscel·lani:
papa gai i mare gai,
un estadant amb bací,
vilairí,
i un hoste amb el seu bessó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Com que li agraden robustos
i amb la fila ja en té prou,
s’enamorisca del Bustos
i entre ells dos munten un xou.
¡Mare de Déu, quin patir!,
vilairí.
¡Reina santa, quin petó!
vilairó,
vilairí-lairó.

Segons rumors dels entesos,
la cosa tira endavant
i aquest parell de promesos
aviat celebraran
unes bodes de platí,
vilairí,
rodades en un plató,
vilairó,
vilairí-lairó.


Hi haurà tot de pepes maques,
la Blancaneu i els set nans,
el Comte Arnau, les sairaques,
els capgrossos, els gegants,
un potentat filipí,
vilairí,
i el seu confés felipó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Ja veig, doncs, que no es jubila.
Prou deu ser que l’esmolet
vol fer-ne una bona pila
badocant i esquenadret.
Com si es tractés d’un esquí,
vilairí,
patina amb el seu escó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Adéu els somnis, adéu les
esperances de redreç,
que aquests se’ns calen les neules
i ens carreguen els neulers.
Jo me’n vaig a Sant Lleïr,
vilairí,
o bé a la font del Lleó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Conscient que ha de pertànyer
al grup dels pocs i escollits,
ja no pensa ni s’afanya
a ajustar-se als seus envits.
Si convé s’hi fa pipí,
vilairí,
i a més hi tira el pipó,
vilairó,
vilairí-lairó.


El noi, tossut i egolàtric,
diu: “No seré tan babau
d’alçar un centre geriàtric
a la finca del Dalmau.”
I ara ens surt com a padrí,
vilairí,
d’un nou projecte al Pedró,
vilairó,
vilairí-lairó.

En vint anys farà una planta,
en trenta més, el conjunt,
i d’aquí a ben bé cinquanta
vol tenir-ho tot a punt
per entrar-hi a residir,
vilairí,
quan plegui de regidor,
vilairó,
vilairí-lairó.

Mentrestant, si un vell rebenta
i no troba on caure mort,
doncs que pagui la patenta
o improvisi un llit a l’hort,
quan no n’hi hagi al Taulí,
vilairí,
amb quatre posts i un tauló,
vilairó,
vilairí-lairó.

El virolai del vilairó

Ara que som a trenc d’alba
i emergim del fosc avenc,
es dissipa el color malva
d’aquest celatge estiuenc.
El gall toca el seu clarí,
vilairí,
i s’expandeix la claror,
vilairó,
vilairí-lairó.


La gent que és més matinera
treu el cap del formiguer;
la vella ja no té espera
per sortir a escombrar el carrer.
Sentmenat sembla un jardí,
vilairí,
tot envoltat de gerdor,
vilairó,
vilairí-lairó.

A la Casa de la Vila
ja fa estona que han obert,
i el personal s’hi apila
passat d’un que jeu inert.
Li ventilen el fortí,
vilairí,
que de resclum fa fortor,
vilairó,
vilairí-lairó.

Són ben bé les nou tocades,
i ell ronca que roncaràs;
quan sonen deu batallades
fa el darrer concert de jaç,
i somia un popurrí,
vilairí,
cantat alçant el porró,
vilairó,
vilairí-lairó.


Al capdavall, quan es lleva,
per no sobtar massa el cos
es concedeix una treva
fent uns minuts de repòs.
Quiet, sembla un sant Magí,
vilairí,
presidint l’altar major,
vilairó,
vilairí-lairó.

Tenint una sinecura
i sent tan purificat,
sempre es fa la manicura,
després d’haver-se dutxat,
i s’entreté a repolir,
vilairí,
fins a l’últim repeló,
vilairó,
vilairí-lairó.

Més val que si algú, ple d’ànsia,
vol preguntar-li on ha anat
a raure la seva instància
presentada l’any passat,
no el busqui tan de matí,
vilairí,
que es pren just ara el mató,
vilairó,
vilairí-lairó.

Restablert del llarg dejuni,
abans d’encetar el jornal,
perquè el cos no se li enruni
fa el seu passeig matinal
com qui surt de cal Veí,
vilairí,
i s’arriba a cal Baió,
vilairó,
vilairí-lairó.

Pel camí agafa el diari
–els diaris, sis o set–
i prossegueix el safari
baixant per un carrer estret,
revingut com un garrí,
vilairí,
i amb els mitjons al garró,
vilairó,
vilairí-lairó.


Per tard que vagi a la feina,
no va mai amb el cap cot,
ni ningú li espolsa l’eina
per l’esquena, perquè, tot
i el seu esperit mesquí,
vilairí,
té fums de Judit Mascó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Més fresquet que una lletuga,
s’aposenta al seu despatx
i allà juga, juga i juga
a matar aranyes a raig.
Engrapant el ratolí,
vilairí,
les empaita a retaló,
vilairó,
vilairí-lairó.

Si arriben a les envistes
de la vila, tants a tants,
promotors i ecologistes,
fa anar totes dues mans:
amb una, cop de bastir,
vilairí,
i amb l’altra, cop de bastó,
vilairó,
vilairí-lairó.

L’estaf del seu equip tècnic
és un mercat de Calaf:
l’arquitecte, el pirotècnic
i una ampolla d’aiguanaf.
Mal que el facin partenir,
vilairí,
li alçaran un Partenó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Al seu mercat passa ròssa
per carn fresca, gats esquius
per llebres, per bèstia grossa
bou, i garses per perdius.
En l’art de saber mentir,
vilairí,
no necessita mentor,
vilairó,
vilairí-lairó.

Com que ell, igual que la roba,
té dues cares o més,
sol portar una cara nova
per fotre tots els papers
de l’auca, amb el rodolí,
vilairí,
i, algun cop, el rodoló,
vilairó,
vilairí-lairó.

El dolç fillet de Maria
té el despatx entenebrit
perquè vol que l’alcaldia
li agafi un toc d’alcalnit.
I es gronxola al balancí,
vilairí,
del marquès de Balanzó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Repapat a la gandula,
va bressant els pensaments:
ara avança, ara recula,
fins que els té com bells dorments.
Cap endavant diu que sí,
vilairí,
i cap enrere, que no,
vilairó,
vilairí-lairó.

I així va passant l’estona,
fins que ve que se li fa,
com qui ni menys se n’adona,
l’hora de sortir a dinar.
Vejam si tindrà un festí,
vilairí,
de joc de taula amb fistó,
vilairó,
vilairí-lairó.

Quan té a punt brou de vedella,
comenten els d’aquells volts:
“Mira, aquest ja fa escudella”,
o “Això és una olla de cols”.
Menja que fa esfereir,
vilairí,
i beu com un faraó,
vilairó,
vilairí-lairó.

(Continuarà)

A la vostra consideració

Benvolgut Cosme:

Som un grup de joves que tenim el costum d’anar a sopar plegats cada dissabte. Les converses giren entorn del que es presenta, i en dues ocasions vam parlar de política, concretament de política municipal. No cal dir que no calcem tots el mateix peu, però la diversitat d’opinions no ens separa i en aquest cas tothom hi va dir lliurement la seva. Dies després, davant de la proximitat de les eleccions, un va suggerir de fer un compendi de les idees que havien anat sorgint i mirar si el podíem divulgar. Una parella es va encarregar de posar-ho per escrit i en va repartir una còpia a cada un dels altres perquè entre tots l’anéssim llimant i completant. Per nosaltres va ser una experiència del tot nova, ja que no era simplement qüestió de recordar i transcriure el que havíem anat abocant, sinó de triar i resumir, entre el magma de propostes, només aquelles que, discutides i matisades, s’havien guanyat el favor general. El procés ha estat més treballós del que ens pensàvem, però un cop materialitzat te l’oferim per si consideres oportú de penjar-lo a la teva pàgina.

Volem que et consti que no tenim la pretensió d’haver descobert la regla d’or de la democràcia ni de dictar cap mena de decàleg. Som conscients de la nostra inexperiència en aquest terreny i sabem que no hem de donar lliçons a ningú. Pren-t’ho com una aportació, tan modesta com qualsevol altra, a la bona marxa de la nostra societat. Vet aquí, doncs, el document:

“Lluny de presentar un manifest, enunciem aquí alguns dels criteris que, a parer nostre, haurien de presidir el govern del nostre poble. Inspirats gairebé tots per una realitat de signe contrari, són els següents:

”—Creixement urbanístic equilibrat. En aquesta època d’especulació del sòl, convé que ens plantegem seriosament quin poble volem i que s’adoptin les mesures necessàries per evitar un desbordament.

”—Creació dels seveis i de les infraestructures proporcionals a aquest creixement. Si el poble ja era deficitari anys enrere en diversos serveis, ara, amb l’explosió urbanística, s’han agreujat les necessitats, perquè els nostres governants s’han desviscut més pels ingressos que reportava el creixement urbanístic que no pas per dotar la població d’unes prestacions que cada dia es fan més urgents.

”—Racionalitat en la planificació de les obres. Costa d’entendre la manera com s’han fet certes obres, com és ara la conducció de l’aigua fins al dipòsit travessant el poble, l’aixecament d’alguns carrers per tornar-los a aixecar pocs mesos més tard, o l’alegria amb què s’han encarregat projectes que han acabat naufragant.

”—Augment de l’obra social destinada a les franges d’edats i als sectors més necessitats. Creiem que ha de ser prioritària l’ajuda —no sols econòmica, i mai de caràcter benèfic— a joves, vells, famílies amb pocs recursos i persones discapacitades.

”—Preservació del medi natural i del llegat cultural. Hi ha zones de bosc, sobretot les que són travessades per una carretera, que fan pena de veure; que nosaltres sapiguem, no hi ha anat mai la patrulla municipal a netejar-les. Hi ha camins ancestrals que han desaparegut sense suscitar cap mena de reacció de les nostres autoritats. En contrapartida, quan per fi s’ha restaurat el dolmen gràcies a la pressió del Museu-Arxiu, algun partit s’atribueix la millora com si fos un mèrit propi, en lloc de demanar disculpes per haver-lo tingut tants anys en l’abandó.

”—Aprofitament del patrimoni municipal. La finca de cal Dalmau, que ha servit tantes vegades d’esquer electoral, és un bé que actualment costa diners al poble i que li ofereix ben pocs beneficis.

”—Requalificació dels sous pagats amb diners públics. Usem a dretes el terme requalificació perquè és una pràctica corrent entre els polítics i gairebé mai aplicada a aquest domini. Creiem que és absolutament necessari requalificar el conjunt dels sous per disminuir l’abisme que separa les percepcions d’un alcalde de les de l’últim assalariat de l’ajuntament.

”—Acció de govern no partidista. No volem dir amb això que les realitzacions del govern no puguin portar segell propi. Però sovint al govern se li veu massa el llautó en aspectes com l’elecció de conferenciants, les relacions amb altres governs segons que siguin o no del mateix color polític, etc. Aquests procediments haurien de desaparèixer.

”—Acció de govern més col·legiada, amb consultes a entitats i associacions. Creiem que convé evitar de totes passades episodis com la tria de noms per als carrers de Can Peric en funció de les dèries personals de l’alcalde, o la proposta d’alguns noms de polítics locals per a la urbanització del castell, més aviat fruit d’interessos corporativistes dels nostres representants.

”—Joc net entre govern i oposició. Convergència i Unió i altres partits de l’oposició s’han queixat repetidament de no haver tingut accés a informació i documentació que no se’ls pot denegar. Aquí s’imposa un canvi radical de manera de comportar-se.

”—Òrgans d’informació municipal que compleixin la seva comesa. El butlletí demana un replantejament improrrogable: el seu fi és la informació als ciutadans d’assumptes que els interessin, i no l’autopropaganda que s’hi fan els partits governants. Alguns dels seus pilars bàsics són l’abolició de la censura discrecional, la pluralitat de veus, el compliment d’uns principis objectius i no mudables a conveniència, i una parquedat en consonància amb l’escassesa de recursos econòmics. El que diem del butlletí és extensiu a qualsevol altre mitjà de difusió finançat amb diners públics.

”—No instrumentalització d’organismes dependents de la corporació. Un exemple paradigmàtic d’això que comentem és el de la biblioteca pública, amb invasió de la seva adreça electrònica, imposició de vetos a determinats individus i altres intromissions exercides per les forces governants.

”—Contractació de personal feta de manera transparent i sense favoritismes. Per desgràcia, encara perdura el costum de contractar persones sense convocatòria pública prèvia i en virtut d’afinitats de tot ordre.

”—Tracte equitatiu a tothom. Tant l’aplicació de tributs d’una manera discriminada com el tracte de favor dispensat a alguna entitat són profundament injustos i malmeten la desitjada convivència.

”—Agilització dels tràmits que han de fer els ciutadans. Persisteix encara el vici de tenir algunes instàncies encantades, d’obligar a fer gestions interminables o de posar obstacles sense fonament.”

Hortènsia Planoles i nou firmes més

Mort política cantada

El diari electrònic Sentmenat Confidencial ha publicat avui el primer capítol de la crònica d’una mort política cantada. Diversos indicis portaven ja a sospitar que bona part de la candidatura socialista estava integrada per persones fetes entrar amb calçador. Així les coses, més que d’una mort, seria més adequat parlar d’un suïcidi col·lectiu. Però ¿per què, aquest suïcidi? ¿O és que els membres d’aquesta llista tenien motius per esperar una victòria electoral, o si més no uns resultats que els permetessin formar govern?

Com més va més evident sembla el fracàs electoral d’aquesta facció que es fa dir socialista. Josep Vilaró, amb un entestament incomprensible, ha comès dos errors gravíssims: no fer cas de les veus que li reclamàvem en públic, ara fa quatre anys, que no es tornés a presentar, i negar-se a aprendre les lliçons que ens ofereix la història. Ja el primer alcalde democràtic del postfranquisme, Joan Torrents, quan la majoria dels militants socialistes locals van decidir retirar-lo, els va amenaçar dient-los que formaria una candidatura rival. Per bé que ho va intentar, la jugada li va sortir malament i aquí es va acabar tot. L’alcalde següent, Joan Guàrdia, sí que va aconseguir competir en les eleccions amb una candidatura d’independents, però es va enlluernar pensant-se que l’afluència de vots amb què abans s’havia vist afavorit es devia al seu carisma personal. Josep Vilaró, ara, trobant-se en un culdesac semblant, ha recorregut a una estratègia que a ell li deu haver semblat astuta: així com Joan Guàrdia, expulsat del partit, es va veure forçat a actuar per lliure, ell ha fet que els seus companys locals quedessin proscrits i s’ha quedat amb la marca de registre, que és el que atreu vots. Però això és voler edificar un castell sobre la sorra, perquè, després d’haver-li girat l’esquena la pràctica totalitat dels militants sentmenatencs, ha hagut de reclutar —en alguns casos, potser amb coaccions i tot— un elenc que brilla per la seva grisor i, una vegada més, prometre coses que ell sap que no complirà. Probablement Vilaró passarà a la història pel fet de ser el primer alcalde socialista que haurà fet perdre el govern al seu partit. Això, per a l’interessat, és un estigma irreparable, però per als socialistes sentmenatencs pot ser simplement un contratemps temporal, i així els ho desitjo.

Convé felicitar aquest grup de resistents numantins que no s’han deixat seduir per la rateta que els feien des de les altures ni s’han acorvardit davant de les amenaces que sens dubte els han plogut. Ara són ells, al meu entendre, els que tenen la força moral, mentre que els quadres que decideixen des d’un despatx són ja, a hores d’ara, els derrotats.

Oposició constructiva


Tot i que durant aquesta campanya em dedico en cos i ànima a percaçar vots per a una formació política que no és la de l’alcalde actual, no per això he perdut el sentit de la realitat ni tampoc la contesa electoral m’impedeix de contribuir amb honestedat a la bona marxa dels assumptes públics en l’àmbit del nostre poble. I, com que previsiblement la llista que guanyarà les eleccions serà la del PSC, he consagrat força estones a rumiar com es podria organitzar el futur govern municipal pel que fa al repartiment de carteres i assumpció de les diverses responsabilitats. Heus aquí, doncs, el meu organigrama, que sotmeto a la consideració tant del partit interessat com de qualsevol lector d’aquesta pàgina:

Josep Vilaró Capella: rebesalcaldia, i gestió personal i intransferible de bustantes àrees que, per la seva importància, requereixen tenir al capdavant una persona de tremp i amb llarga experiència administrativa, com són les regidories de Bustícia, de Transports i Comunicacions (servei d’autobustos, trànsit i embustos a la carretera, etc.), d’Homenatges i Reconeixements Merescuts (erecció d’esfinxs o de bustos als sentmenatencs il·lustres i de tot altre monument que hagi de passar a la busteritat) i d’Hisenda (oficina de recaptació de tribustos).

Pietat Sánchez Hernández: regidoria d’Alimentació i Dieta Recomanable (classes gratuïtes de cuina i de tot el que faci referència al gaudi de les papil·les bustatives, com és ara l’elaboració casolana de bustillons, bustifarres i tota mena d’embustits, així com de rebusteria fina per llepar-se’n els bustatxos).

Pere Castellvell Rosiñol: regidoria de Salut Física i Mental sota el lema de “Mens Sana in Corpore Sano”, amb pràctica d’exercicis i pal·liació d’efectes nocius (lesions derivades de capbustons a la piscina, molèsties producte de bustures corporals desaconsellades, etc.).

Manel Mallén Boira: regidoria de Preservació de la Naturalesa Vegetal i Animal (conservació i repoblació, a tota la bustitud del nostre terme, d’arbres i arbustos, i equilibri de la fauna per mitjà de la caça de bustiar cuniculí, leporí i porc-senglí).

Cristina Núñez Cara: regidoria de Documentació Actual (classificació d’instàncies rebudes i verificació de les respostes de l’ajuntament (estampació de firmes i concessió del bustiplau).

Encarna Maldonado Curto: regidoria de Llibertat Religiosa (culte a sant Menna i a sant Sebustià, preservació de la bustòdia parroquial i altres objectes de valor).

Pedro Echavarría Ruiz: regidoria de Comunicació Escrita (correus, servei bustal i repartiment del butlletí municipal a les bústies).

Isabel Sánchez Naise: regidoria de Protocol (actes en què és preceptiu bustir de vint-i-un bustó, ús del tractament de bustè a les sessions, normes de combustura que ha d’observar el públic assistent, etc.).

Benjamín Blanco Ruiz: regidoria d’Aprovisionament (control del correcte repartiment del bustà i d’altres productes de primera necessitat).

José Antonio Navarrete Medina: regidoria de Protecció Infantil (combat contra la violència escolar i prevenció d’abustos a menors).

Segons els meus càlculs, per bé que li vagin les coses, el PSC no traurà més de deu regidors, raó per la qual he reduït la meva proposta a aquesta expectativa optimista. De tota manera, si és que em quedo curta, demano excuses per endavant.

Maria de la O’Donnell

Consell

Honorable candidat
dels tòfols de Sentmenat,

ja planyo, vatua nell,
qui es trobi a la teva pell.

Et prens una medecina
que et fa veure la padrina

(o potser caldria dir
“que et fa beure el teu padrí”).

Tots sabem que, entre altres trustos,
fas lliga amb el Manel Bustos

i que com a bon pupil
has muntat un vodevil.

Certs amors es paguen cars,
i es claven com pua d’arç,

que a voltes un s’encapritxa
i aquell capritxet l’esquitxa.

Sent tu un tant-n’hi-ha-i-bon-pes,
sento a dir a més d’un entès

que els vas molt bé en aquest lloc
perquè se’t veu el bec groc.

Com que allà on remenes tu
no deixes lloc a ningú,

els companys de Sentmenat
s’han fos o bé t’han plantat.

Llavors formes, sense atura,
tota una candidatura

feta amb penes i treballs
que és un pur foc d’encenalls.

Per començar, n’hi ha dos
d’entrats per forces majors,

que són l’Alícia arxivera,
professional de primera,

i el Joan de ca l’Hereva,
que no té la teva ceba.

Anar a fitxar el noi Cintoi
sembla cosa de Sant Boi:

torpedina els socialistes,
i ara va a les vostres llistes.

I del Pedro Echevarría
¿què en dic, per passar-ne via?:

que sempre es posa amb ufana
frec a frec d’aquell que mana.

Dels que queden, amb franquesa,
per molt que et causi estranyesa,

ni un no vull desmereixe’n:
a casa seva els coneixen.

En resum, que és un equip
que s’aguanta per un clip.

I ara ve, Josep gandul,
que et surt un altre gra al cul:

acabo de fullejar el
Sentmenat Confidencial,

on diuen que el teu Manel
ha fet posar el crit al cel

a bastants de Sabadell
que coneixen com és ell.

Aquí, en lloc de nepotisme,
sembla que hi ha avunculisme.

Ull viu, doncs, perquè si bades
poden anar més mal dades.

Un consell que et vull donar
com a bon convilatà

és que el vespre dels comicis
recobris un dels teus vicis:

surt a veure el pàter Nina,
agafa una mantellina

i adornat d’un punt de blau
crida ben alt: “¡Ah salau!

Això del poder és salmorra

i, ¿sabeu què?, ho deixo córrer.”

Vés amb posat de nyeu-nyeu
a Nicaragua, a la seu

del partit a Barcelona,
obre-t’hi pas i enraona

amb aquest o aquell peix gros,
l’Hereu, el Clotas o el Clos.

Segur que, amb tant rebombori,
t’hi voldran de meritori.

Càrrec vitalici i hereditari

Ja fa temps que es va casar
i tothom n’espera els fruits;
va casar-se’ns mesos ha
i encara els bolquers són buits.

¿Què ho fa que no ve el nadó?
¿Per què ni rastre de prole?
És que el senyor Vilaró
té títols, pro el que és titola...

Si sant Josep va ser pare,
segons podem trobar escrit,
quan li va florir la vara,
a aquest se li ha florit.

Com qui presumeix de dalla
i no sap fer anar la falç,
ell, tan llarg, és curt de talla
de semaler i de gambals.

Pot fer feines eficaces
el carall d’un carallot,
pro a les calces d’un calçasses
no hi sol créixer cap calçot.

Ganàs com és, es pensava
que un petó de tornavís
amb intercanvi de bava
fa venir els nens de París.

Prou que ha enroscat amb els llavis,
prou que ha anat salivejant,
pro els plançons, per més que bavis,
no es fan de la boca estant.

Encara sort que és alcalde
d’un poble com Sentmenat,
que si li arriba a tocar el de
Sant Privat d’en Bas, s’abat.

Només us diré que, a l’hora
d’encomanar-se a un patró,
el favor que més implora
és l’estri de sant Titó.

Dit sense embuts, i fent gala
de la saviesa antiga,
al rostoll no hi té cigala,
sinó una trista formiga.

Així com n’hi ha que al cove
hi porten sardina viva,
ell hi du un pessic d’anxova
com el de farcir una oliva.

No arriba a espiga d’espígol,
ja que el seu tram és tan xic
com del melic al llombrígol,
del llombrígol al melic.

Com que el vit és tan minúcia
que li fa un través de dit,
el vol canviar amb l’argúcia
de tenir-lo repetit.

Si un mercat de via estreta
rep el nom de mercadillo,
del seu membre de fireta
se’n pot dir ben bé membrillo.

I avui dia fins un monjo
sap que, al revés del codony,
el codonyat és molt flonjo
per barrinar dins d’un cony.

Si ell s’estufa amb el càrrec,
la seva burilla, no,
perquè un capciró d’espàrrec
serà sempre un capciró.

Tenint tan poca vergona,
l’únic remei és que almenys
li trasplantin una xona
i algun trinxa el deixi prenys.

Així, amb digna descendència
a qui cedir l’alcaldia
i el poble sencer en herència,
potser a l’últim plegaria.

¡Fóra un rècord que passessin
catorze generacions
i d’aquí encara en diguessin
la vila dels Vilarons!

Orgías de un espantajo que repite más que el ajo


La naturaleza quiso
que éste fuera Mono Liso.

Viéndole así de cachondo,
hay quien le llama el Giocondo.

Aunque tal vez Leonardo
prefiriera un oso pardo,

para sesiones de pose
el más pintado es don Jose.

Harto de tanto posar,
se ha querido desposar.

Merced a su santa esposa,
el guerrero al fin reposa.

Pero el destino, sin tino,
a veces nos agua el vino:

su consorte sólo deja
que le acaricie la almeja

viernes, sábado y domingo,
igual que si fuera un bingo.

Al ponerle, en el reparto,
todas las peras a cuarto,

le ha vaciado el delantero
y atiborrado el trasero.

Como Moisés a su hermano,
se acusa a sí mismo en vano:

“Te has labrado, vil Aarón,
tu propia condenación.

Tu mujer te ha puesto a prueba,
hijo de la infausta Eva.

¡Ay, qué digo, madre mía!
¡Si soy Hijo de María!”

Se acerca al reclinatorio
que aloja en su dormitorio

y al punto que se arrodilla
se le enciende la bombilla.

“Tate”, exclama de repente:
“simulo un leve accidente

y designo a tal o cual
como alcalde accidental.”

Cada jueves por la tarde,
como el horno está que arde,

cumplidos los requisitos,
se larga a hacer sus pinitos.

Cuando pisa suelo galo
se le pone en ristre el falo,

y es que, lejos del fandango,
en París le espera el tango.

Pese al mal francés que tiene
y a su impresentable pene-

tración en esta cultura,
nuestro macho no se apura,

ya que su pareja es
ducha en eso del francés.

Una vez en el hotel,
ella seduce al novel,

le tiende sobre el sofá,
canturrea un tralalá,

le saca como al desgaire
los atributos al aire...

Y, antes que él grite: “¡Socorro!
¡Los bomberos, que me corro!”,

corro yo un tupido velo
sobre este pichón en celo.

Ya limpio de polvo y paja,
vuelve el lunes y trabaja.

¿Trabaja? Bueno, colijo
que echa un vistazo al cortijo,

donde espera que de nuevo
llegue el jueves y el relevo.

* * *

Todas/todos, memas/memos,
juntas y juntos votemos

al muermo que no se sacia,
y ¡arriba la memocracia!

Il castello benedetto

C’era una volta, in un punto
del Vallese Occidentale,
un castello medievale
allor pressoché defunto.

Il padrone del castello
era un oumo rovinato,
marchese di San Minato
e niente di Sabadello.

Una sera assai oscura,
da un lussuoso automobile
scese là l’augusto nobile
per spiar senza paura.

Il sindaco del villaggio,
Giuseppino Vilarone,
corse come un mascalzone
disposto a rendergli omaggio.

Salutatisi a vicenda,
seppe intrecciar don Gioacchino
un discorso molto fino
con una bugia orrenda:

“Le tre ali del mio scudo
non si prestano a volare,
e vado per terra e mare
povero, misero, ignudo.”

“Se non invita Minerva,
vi assicuro, signor mio,
che stanotte pago io
un pingue pranzo sull’erba.”

Dopo l’agape, e accese
le candele di rigore,
sotto parola d’onore
disse l’astuto marchese:

“Ecco: tutto quanto vedi,
coi campi che sono intorno,
sarà tuo qualche giorno
se ti prosterni ai miei piedi.”

Benché, tranne fiamme azzurre,
Beppe non vedesse nulla,
come fosse una fanciulla
si lasciò affatto sedurre.

Quale castello di carte,
cadde il vassallo in ginocchi,
chinò il capo e chiuse gli occhi
con somma perizia ed arte.

“Ora”, propose il notabile,
“possiamo giocare almeno
un po’ a rubare terreno,
e vediam chi è piú abile.”

Il coltello marchesale
guadagnava tanto suolo
che il cattivo prese il volo
prima di finire male.

“Ahimè! Sono qua venuto”,
diceva Beppe nel loto,
“leggero e allegro con moto,
ma non troppo il ricevuto.”

Mentre tornava prostrato
ed andante piano piano,
il Vilarone villano
si doleva del suo fato:

“Mi griderano: ‘Va fuori!’
vedendo che in questo affare
devono sempre pagare
i Busti pei peccatori.”

Carta oberta a l'alcalde


Una servidora no haguera gosat a fer-li perde ni una engruna de temps per esplicar-li les meves peripècies, pro és que me’n passa una de grossa. Ia sé que llegint aquesta carta se li escaparà una rialleta de consendecència, em sembla que en diuen, pensant: Aviam amb quina una em surt ara aquesta fabeta. Sí, puc ser tan poc enstruïda com vulgui, pro en les coses que em toquen de prop percuro no badar.

A casa, de des del meu besavi, hem sigut els escura-xemeneies de Sentmenat. De primer tot rutllava sense entrebancs, pro vet aquí que un bon dia l’ajuntament es va dicidir a posar un impost per les escombraries. El pare, que en pau reposi, se’n va anar de dret a Casa la Vila per fe’ls-hi entendre que feia les feines a domicili i que encara no ens havien dut mai cap xemeneia a casa perquè els hi desembusséssim. ¿I sap què li van dir? Doncs que si a les cases tenien sutja per llençar era per culpa nostra, que els hi havíem fet saltar de la xemeneia, de manera que ja ens té pagant que és gata. Pro la cosa no s’acaba aquí: ve que el pare se’m fereix i el negoci no té més remei que plegar veles. ¿I en vol sapiguer una de més crespa? Doncs resulta que l’ajuntament ens va continuar cobrant un tant d’escombraries en concepte de local comercial sense activitat. Una vegada que em vaig ensopegar amb el d’Hisenda li vaig dir: Recoi, noi, poder que afluixeu, eh, ni que fóssiu el golós de Rodes. I ell per fer-m’ho entendre em va posar aquesta comparança: El recàrrec que us fan pagar és com la flameta pilot d’un escalfador, que a la que engegueu l’aixeta us permet tenir aiga calenta. Doncs lo mateix passa amb això d’aquest pago, que demà que llogueu el local per establiment ia no haureu de demanar llicència ni mandangues d’aquestes i tindreu el camí aplanat. Io, esclar, no hi entenc, de lleis, pro trobo que per ser que a casa no s’hi fa cap mena d’activitat comercial em claven una bona pelfa per unes deixalles inexistents.

Ara li posaré una atra comparança. Miri, io no sóc practicanta: es pot dir que d’ençà que vaig fer la primera comanió no hi tornat a trepitjar l’iglésia si no és per algun enterro, pro els meus pares no hi havia diumenge ni festa de guardar que no anessin a missa i paguessin les cadires, les ànimes, les fuies i les obres del temple. Doncs ara posi que cada any io i tots els que fan com io rebéssim un recordatori de la rocteria dient’s-e que hem de cotisar tant o tant com a parroquians sense activitat perquè aixinses tot serà més fàcil el dia que ens vulguem convertir. ¿Oi que consevol diria que aquesta gent ens prenen per llanuts? Doncs lo mateix fa l’ajuntament, que sembla regit per quatre petanganes que es dediquen a etzibar garrotada allà on fa bony.

I lo que més em revolta és con sento a dir que la Casa d’Andalusia no paga re de re de contribucions. L’atro dia, un que no sé si vostè el coneix i que es fa dir lo Cosme Pru de Sarna em comentava que els d’aquesta entitat regional no porten la flor a l’ojal sinó a l’ojete. ¿Ha caçat el sentit de la sàtira? Doncs si tot això és vritat, el dia que m’escaigui a trobar-lo a vostè pel carrer n’hi demanaré raó. I tingui per segur que si m’ho confirma n’hi cantaré quatre de fresques. Ia sap que de porc i de senyor se n’ha de venir de Menna, i amb això de Menna vostè és tota una espasa, que diu que cada any per festa major engega una prèdica allà a missa que els deixa a tots amb un pam de boca. Bé doncs, io no pujo a la trona per samejar, pro a l’hora de defensar els meus interessos no em quedo curta, ia ho vorà.

Cila Bragulat

Nota: Reproduïm aquest escrit tal com ens ha arribat, excepte uns mínims retocs ortogràfics i de puntuació.

Retalls i aprofitadures

Aquests prohoms que tenen la veu ronca
de tant prometre’ns dies benastrucs
no passen pena si la font s’estronca,
perquè es ruixen la gola amb altres sucs.

* * *

Crec que el noi del mas d’en Cisa
porta a dintre tant neguit
i fa tants mesos que frisa
perquè tot s’ho pren a pit.

Pro, deixant això de l’ànsia,
puja tan gras i gemat
perquè allarga la lactància
fins a la tercera edat.

* * *

Al senyor
Vilaró
me li toquen
el crostó.

Diu que al bon
toca-son
no li canten
la non-non.

L’hereuet
va de pet
de l’alt càrrec
al canyet.

Abans i després

Com la Cinquetti, pots cantar, compare,
la cançoneta de “Non ho l’età”,
si bé la noia no en tenia encara
i tu, per més que vulguis, no en tens ja.

No tens edat ja per armar gatzara
ni per xerrotejar a la babalà,
i encara menys per fer la gara-gara
als prepotents que es deixen adular.

T’haig de ser franc: si abans eres un soca,
ara, després d’embolicar la troca
i anant de tronc amb ells, ets un socó.

I, com que el pas del temps tot ho trastoca
i et van les coses com més va pitjor,
d’aquí a un sospir seràs l’avi liró.

Joc del passa-passa

SENTMENAT...
SENTMENAT
SENTMENA

SENTMEN
SENTME
SENME
ENME
NME

NE
N


...
T...
TA...
TAN...
TANT...
TANT S...
TANT SE...
TANT SE M...
TANT SE ME...
TANT SE ME’N...

Cops amagats

Entre el cotó, la paca o bé la bala,
vas entrar al tèxtil —que tu en dius textil—
i igual que el teu gran mestre Bru de Sala
vas atènyer aviat la fi del fil.

Filustrant-hi futur, de sobte enfiles
nou rumb afiliant-te al PSC,
i, com que en aliances no primfiles,
ets mercader i, si cal, filibuster.

Fas formar els teus confrares en filera
i els tens reclosos tots dins d’un filat
de pues per poder tu fer carrera
sense por de destorbs. I és que, criat

entre micos filosos i Fileses,

vil Vilaró, només saps fer vileses.

Sobre les cases deshabitades

Des d’aquí s’ha parlat en més d’una ocasió de cal Dalmau. Jo ara em voldria centrar en dos aspectes que els comentaristes anteriors no han subratllat. Per exemple, al núm. 38 del butlletí municipal, sota el títol d’“Entrega de signatures a la Unesco” se’ns diu: “L’alcalde de Sentmenat, Josep Vilaró, ha entregat les 1.118 signatures recollides al municipi dins la campanya que es va iniciar per salvaguardar el sepulcre de Sant Menna. Vilaró va entregar les signatures a Véronique Daugue, cap del departament dels Països Àrabs de la Unesco. Juntament amb les signatures, també va entregar un dossier explicatiu de les iniciatives realitzades a Sentmenat i la vinculació de la vila amb el sant.” Però no sols ha fet gestions l’alcalde, sinó que també “van anar a la reunió els presidents dels comitès d’agermanament entre Sentmenat i Sausset les Pins, Françoise Domínguez i Philippe Jaffe”. És a dir, que “Sausset les Pins, municipi agermanat amb Sentmenat, ha donat suport a la campanya per preservar el sepulcre de Sant Menna”. Ara comparem aquesta mobilització amb un altre cas no gaire remot. Quan es van recollir les 1.596 firmes a favor de la residència geriàtrica a cal Dalmau, ¿també es van mobilitzar d’aquesta manera, les nostres autoritats? De l’escrit que van repartir els tres promotors de la campanya, datat el 4 de maig del 2003, es dedueix tot el contrari. Segons ells, quan la Comissió de Govern va elevar al Departament de Benestar Social de la Generalitat la massiva reclamació popular d’un centre geriàtric, va fer-ho “sense dir que la majoria governant també hi esta[va] a favor i sense oferir la finca de cal Milionari com a lloc adequat per a aquest servei”. Això ens demostra que hi ha campanyes que es magnifiquen i n’hi ha que es minimitzen. I es magnifiquen o es minimitzen en la mesura que, respectivament, (a) són grates o resulten incòmodes al poder constituït i (b) reporten beneficis personals o no. És evident que quan l’alcalde es desplaça a la Unesco amb el plec de firmes hi va (a) per un assumpte que no l’incomoda gens, (b) disposant d’uns quants dies de festa compartits amb la seva dona i (c) amb el viatge pagat amb diners públics. Com que les firmes que reclamaven l’habilitació de cal Dalmau com a residència geriàtrica no li oferien cap d’aquests tres avantatges, sinó més aviat inconvenients, per això l’alcalde s’ho va tirar a l’esquena.

D’altra banda, segurament que l’equip de govern municipal ignora que la promesa residència a cal Dalmau ha estat matèria d’estudi, i no sols per part de la Diputació. A la Universitat Politècnica de Catalunya hi ha dos projectes de fi de carrera presentats el juliol del 2003 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès. Són el de Sònia Campomanes, que porta per títol “Residència geriàtrica i centre de dia a cal Milionari, Sentmenat”, i el de José Manuel Gutiérrez, “Centre de dia, residència assistida i casal d’avis a Sentmenat”.

I ara vull tractar d’un tema que tampoc no s’ha tingut en compte. Amb motiu del greu problema de l’escassedat d’habitatge, tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò de les mesures que pensa emprendre el govern per evitar que hi hagi tants pisos desocupats. Diuen que fins i tot s’estudia d’aplicar sancions econòmiques als propietaris que els mantinguin sense ús. Jo ho trobo molt bé. Però deixeu-me afegir que, aquí, o tots moros o tots cristians. Em sembla perfecte que penalitzin els propietaris particulars, però quan l’administració delinqueix també ha de ser penalitzada. Potser em direu que fóra absurd que l’administració es penalitzés a si mateixa, però jo m’ho miro d’una altra manera. Quan parlem d’administració recorrem a un terme abstracte, però els responsables són unes persones concretes. Tornant al nostre cas, els responsables del fet que cal Dalmau estigui desocupat són, mentre no es demostri el contrari, els regidors sentmenatencs que conformen la majoria de govern. Per tant, si una futura llei d’habitatge imposa sancions econòmiques, que sigui a tots els culpables. I entenc jo que els culpables ho han de pagar de la seva butxaca, no pas de l’erari públic. Ara que no se’m digui que cal Dalmau no està desocupat. Les dues “ocupacions” que de moment té no passen de ser simples tapaforats. De fet, els tràmits per instal·lar-hi el Casal dels Joves es van iniciar quan ja estava endegada la recollida de firmes per a la residència, de manera que això va ser una ridícula coartada per dissimular que de tot aquell patrimoni no se’n treia cap rendiment. I la utilització de l’espai per a casaments civils o per fer-hi de tant en tant algun acte és d’una ingenuïtat que fa riure. Ve a ser com si el propietari d’un pis, perquè no fos dit que el té buit, hi anés cada diumenge amb la colla d’amics a jugar-hi una partideta de pòquer.

Espero, doncs, que els polítics que legislen no exonerin de càstig els seus confrares polítics que infringeixen la llei. Contràriament, em serà molt difícil d’admetre que a Catalunya i a Espanya hi ha governs d’esquerres.

Maurici Collsuspina

Agenda atapeïdíssima

Dilluns 16 d’abril, la Ciropèdia.
Dimarts, el Saint Antoine i Salammbô.
Dimecres, setze cants de la Comèdia.
Dijous, tots els Diàlegs de Plató.

Divendres, mitja Gran Enciclopèdia.
Dissabte, Émile Zola i Victor Hugo.
Diumenge, per xalar amb pausa intermèdia,
les deu jornades del Decameró.

Dilluns, encara que ja no s’estila,
visitar “Rusiñol i el Cau Ferrat”.
Dimarts, la Víctor Català i la Mila.

Dimecres 25, menar un debat
a la biblioteca Alfonso Orfila

sobre Paul Auster i el seu entrellat.

Duet

I

Tot i que es diu que qui paga
mana, això no és pas vritat:
mana qui cobra la paga
més alta de Sentmenat.


II

La sort, a la primera, és molt manyaga;
a la segona, costa Déu i ajuda;
i a la tercera va liga-balaga,

a la tercera, ja, va la perduda.

Letanía lauretana

El tropical aliento de tu voz;
tu garganta en que anidan grulla y grillo;
tu porte, tu conducta de hoz y coz;
tu adoctrinarnos a machamartillo;

tu rostro protegido de antifaz;
tus delirios de rock ampersán rollo;
tus mayos con maíces en agraz;
tu eterno hormiguear en el meollo;

tu presteza, José, tu prontituz
a echarnos una mano de almirez;
tus aires de Miss Mundo en el serrallo;

tu esconder la cabeza a lo avestruz;
tu flor de los jardines de Aranjuez;
tu babelez... Peor es meneallo.

Quevedesco o gongorino

Siempre que ojeo, bravo Joselito,
tus pláticas en falso y en falsete,
me dejas boquiabierto, piedrahíto
y herido por puñal de matasiete.

Dado que un buen castigo no es delito,
ya te dije, te digo y aun direte
que de hoy más me será tu voz en grito
cual toque de retreta a mi retrete.

Nuevo Tarzán, ¿arrojas a la chita
callando tus venablos a traición
como quien nada pone y nada quita?

Si quieres dar lección de quita y pon,
recita como musa, o bien musita,
las excelencias todas de Mamón.

Disputació d'en Ruc ab son Cavall, encontrats en la carrera dels Robaires


—¿Què faets, vós, vagant per est rodal?
—Cerc gabioles on cloga el pardal.
—Mas ¿com per dalt, si el nom vos diu que avall?
—Hoc per detràs, si bon compte no em fall.
—¿De qual color les volets, verda o rosa?
—Ço és accident: lo tint no fa la cosa.
Redarguo ad, com dix mestre Aristòtil,
que en lloc escur, si és blanc, mills vets un fòtil.
—Doncs me confés, pus me lleixats confús:
les preferesc de vernís ros o rus.
—¡Ai en Beneit! ¿És açò una color?
—¡Ans en Maleit, car pus tost és calor!
—Anc no hai vista en tela eixa pintura.
— (¡Oh, ne pintat per a lluir cultura!)
Qui diu tint rus, diu, Déus lo seny no em tolga,
vers exemplars de remeres del Volga.
—Vós sots fort llest de tant com havets llest,
mas que l’escriure se faça sí prest.—

Així fení d’aquell contrast lo joc,
e conten d’un que avall va, l’ase et toc.
En essent ja en l’endemig de l’harem,
vol jugar ferm a toquem e toquem.
E l’àls diré: ha-n’hi un altre qui, ruc,
havent dat suc, ara espigola el bruc.


Moralitat

Als membres del Consell, ab llurs escrots,
gran prou los té lo cobrament d’imposts.

La veritat crua i nua

Se’t veu un bony al dret de l’entrecuix.
Quan passes amb les mans a la butxaca,
uns diuen que és un nino de peluix,
altres que si una creu de Caravaca...

Hi ha el poca-solta que, sentint que cruix,
fa: “Segur que sacseja el pot de laca”,
o la garneua que remuga: “Ai uix,
vés a saber amb quins escaldums s’enllaca.”

Tu, mentre cada dia t’encamines
al teu flamant despatx de dictador,
fas el sord als xiu-xius de tots aquests.

¡Que murmurin les llengües viperines!
Tant tu com jo sabem, Pep Vilaró,
que al teu paquet no hi dus sinó carnets.

Absoltes

Polític de nyigui-nyogui,
titella recalcitrant,
d’aquí no hi ha qui te’n mogui
ni amb vapor de salfumant.

Solista de nyigo-nyigo,
grill de perpetu ric-ric,
no hi pateixis, que si trigo
prou que et sabré fer el nyic-nyic.

Senderista amb poc senderi
que avançant per camí pla
mostres que estàs leri-leri
de fer un pet com una gla.

T’he titllat i encara et titllo
de sangonera perquè
tant com paguem bitllo-bitllo
tu ho malverses sense fre.

Endrapador amb cori-mori,
pou que no saps què és el fons,
vull cantar-te el gori-gori
la nit de les eleccions.

Estic a l'última pregunta


Com que sóc un internauta consumat, llegint la setmana passada els dos escrits del Ros Sinyol em va intrigar allò que deia de la biblioteca. Més ben dit, no m’ho podia creure. Com sant Tomàs, vaig haver d’experimentar-ho per mi mateix per convence’m que no em feien beure a galet. Un cop comprovada la veracitat del relat, trobo que aquesta situació és tan absurda com si, trucant a cal veterinari per vacunar el gos, em sortís el capellà dient-me: “Ave Maria Puríssima. ¿Quant temps fa que no t’has confessat?” Jo ara em pregunto: Si la biblioteca té una directora, ¿de què serveix si no defensa la integritat i la independència del seu territori? ¿No s’ha parat a considerar que amb aquesta actitud permissiva amb una pràctica pròpia de cacics pot acabar sent classificada com una simple dona de palla?

Sense moure’m del món d’internet, ahir mateix vaig fer una visita a l’adreça http://sentmenat.socialistes.org. Així com a la pàgina de la biblioteca hi surt qui no hi hauria de sortir, aquí en canvi qui hi hauria de sortir no hi surt. Proveu, si no, de tenir accés a aspectes tan importants del seu menú com “Agenda”, “L’Executiva del partit”, “Joventut Socialista” o “Càrrecs i electes”, i quedareu desenganyats. Un dels documents que encara s’hi poden trobar és el núm. 4 de Sentmenat, Punt i Seguit, corresponent al maig del 2003. Espigolant entre els nombrosos detalls que tindria ganes de comentar, en trio un parell de l’article “Panorama electoral” (p. 7), on es diu: “ERC no pasa por su mejor momento, si atendemos a lo que creemos son sus distensiones internas.” Si deixem ara de banda que en comptes de distensiones hauria de dir o bé tensiones o bé disensiones, aquesta frase és un fidel retrat del que ara passa al PSC local. Jo vaig aprendre dels meus avis aquesta màxima que alguns obliden massa sovint: “No et riguis dels meus dols, que quan els meus seran vells els teus seran nous.” L’article continua: “Aunque, al principio lo más lógico parecía ser que el regidor Manel Zache repitiera al frente de la lista, ante sorpresa de propios y extraños, el designado ha sido Joan Casoliva, del que no se conocía su repentina vocación política de carácter independentista.” No he tractat prou el Joan Mataporcs per jutjar si aquesta vocació és sobtada o no, però el que sí que puc afirmar és que l’actual defensa que l’alcalde fa de la llibertat d’expressió no sols és sobtada sinó que resulta desmentida per la llibertat d’opressió amb què ha actuat fins ara. També és xocant la crítica que fa a Convergència: “Por lo que concierne a Cal Milionari, CiU propugna que allí se instale el Centro de Día para la Tercera Edad, sin tener en cuenta el informe de la Diputación de Barcelona que manifiesta claramente que el edificio no reúne las condiciones para ello. Así que o se quiere quedar bien o no es capaz de presentar una propuesta creíble y factible sobre esta importante cuestión.” Mireu si n’és, d’important, aquesta qüestió que ja fa setze anys que el PSC la fa servir d’esquer. I mireu si en són, de creïbles i factibles, les propostes del PSC que a la p. 3 d’aquesta mateixa revista podem veure una maqueta de la futura residència acompanyada de l’escrit següent: “Uno de los objetivos más ambiciosos de nuestro programa electoral es, sin duda, la construcción de una residencia y centro de día para la tercera edad en la zona de El Padró, bien gestionado y con las condiciones más adecuadas y beneficiosas para la gente de Sentmenat.” I acaba així: “Presentamos un boceto de esta propuesta que sólo es indicativo de lo que podría ser este futuro equipamiento, que tiene que quedar perfectamente integrado en la orografía y edificaciones de El Padró.” Una vegada més s’equivoca: en comptes de quedar integrat, el projecte ha acabat perfectament desintegrat.

A la pàgina inicial el lector toparà amb la inexcusable foto de l’alcalde acompanyada del titular “Mumbrú, estrella en la inauguración del polideportivo del Tèxtil Besòs”. No entenc la relació entre la imatge i el rètol, però a dins trobem aquesta perla: “El jugador del Real Madrid y campeón del Mundo, Àlex Mumbrú, ejerció de padrino de este nuevo equipamiento deportivo, que se suma a los pabellones de Can Shorts y Primer de Maig.” No és que Can Shorts desdigui d’un pavelló esportiu, però tothom sap que el nom real no és aquest. És clar que l’ajuntament, que deu anar boig pel can-can, també ha imposat el nom de Can Canyameres a un paratge que no s’ha dit mai així, perquè can vol dir ‘casa d’en’ i s’aplica a les masies, mentre que Canyameres, que jo sàpiga, no ha estat mai propietat d’algú que portés aquest cognom. És una bestiesa tan grossa com si ara es posés de moda designar la parada dels cotxes de línia amb el nom de cal Sagalés. Allò, si de cas, és el Sagalés, però no pas la casa de la família Sagalés. Aplicant el meu mètode analític he arribat al convenciment que això de Can Shorts només s’ho hauria pogut inventar una persona de Sentmenat, el Jaume Dolent. Però passa que el meu bon amic Jaume amb uns xorts no en té ni per començar, de manera que hi hauria posat Can Conill o Can De Pèl a Pèl. Descartada, doncs, aquesta única possibilitat autòctona, queda clar que ho ha escrit algun forà indocumentat, que deu ser l’única espècie que a hores d’ara pot fer costat al nostre alcalde.

Més avall apareix la reinexcusable foto de l’alcalde i, al costat, “Josep Vilaró assegura que el CAP de Sentmenat i els transports són dos objectius fonamentals pel municipi”. Un cop a dins del document, podem llegir a l’últim paràgraf: “Pel que fa a la política local, Vilaró és l’alcaldable del PSC a les eleccions del 27 de maig. Una decisió que ha arribat després que la direcció del[s] socialistes catalans decidís destituir l’executiva local, que pretenia convocar unes eleccions primàries per decidir l’alcaldable. Aquesta decisió s’ha pres perquè el que volia fer aquesta executiva anava en contra dels criteris, el reglament i el codi ètic del partit. En aquest sentit, una comissió gestora ha estat l’encarregada d’escollir el candidat del PSC, després de l’anul·lació d’aquestes primàries en què hi havia tres aspirants més.” Com que la destitució de tota una executiva no és cosa de per riure, crec que les veus autoritzades del PSC haurien de respondre públicament a aquestes tres preguntes:

1. Jo havia sentit a dir que, per elegir el candidat a l’alcaldia per a aquella legislatura que va desembocar en la traïció del Joan Xec al partit, s’havien fet unes primàries en les quals el Joan va resultar guanyador per pocs vots de diferència. Si això fos cert, ¿com és que llavors eren permeses les primàries i ara no? ¿Ha canviat el reglament del partit, de llavors ençà?

2. Si és que el reglament ha canviat, admeto que una pretensió de l’executiva com la que comento va en contra dels criteris i del reglament del partit, però ¿també del seu codi ètic? ¿Com es menja, això?

3. I, parlant de codi ètic, ¿em pot assegurar el PSC que el clan Bustos no té interessos immobiliaris a Sentmenat? ¿Em pot assegurar l’alcalde que si ara es torna a presentar de cap de llista no és perquè enlloc més no trobarà una vinya com aquesta?


SAMUEL ESTIVEROLA

El xuclador

Va néixer amb tanta cassussa
que, en qüestió de pocs moments,
el dia que l’enconaven
ja va deixar sense llet
el pit de tres dides grosses
com una bola de greix.
Tot seguit criden el metge
perquè es miri aquell portent,
i, després de ben mirar-se’l
tant de dret com de gairell,
diu: “Aquesta criatura
té el buf girat del revés
i, en lloc de treure aire enfora,
xucla el que té davant seu.”
Les dides, esparverades,
expliquen els seus turments:
“Per boca té una ventosa
que xarrupa de valent.
Si li dons el pit, se’l queda,
i, si no l’hi dons, mal fet,
perquè a més del pit t’engrapa
les costelles igualment.
I a l’últim, quan te les torna,
semblen de paper maixé.”
El doctor les apaivaga,
com a home provident:
“El que aquest nen necessita
és llet i llet i més llet.
Sobretot doneu-n’hi tanta
com n’hagi de menester,
perquè, amb la panxeta plena,
no li ronqui cap budell.”
Com que als prats del mas d’en Cisa
pasturaven tres vedells
i una vaca molt lletera,
va i l’amorren al braguer.
Passen setmanes i mesos,
i aquell noiet va creixent;
tant com li creix la corpenta,
també la gana li creix.
Un dia, ja completades
sis tandes d’alletament,
el noi treu el geni i crida:
“Età paït. ¡En vui més!”
Demaneu, la sotragada
que van tenir els seus parents.
No havent-n’hi prou amb la vaca,
van recórrer al complement
d’una ovella, una cabreta
i una truja molt potent.
Veient que no se’n sortien
i, d’altra banda, veient
que per matar el cuc calia
donar-li entreteniment,
el van col·locar a la fàbrica
perquè estigués més distret.
Teixidors i nuadores
murmuraven ells amb ells:
“L’ajudant de contramestre
fot un cul com un garbell.”
“I qui diu cul diu ventresca,
perquè no cap a la pell.”
“El cor em diu que aquest manso
té bona peça al teler.”
“Dins d’aquesta baluerna
hi ha més fam que enteniment.”
I, en efecte, la mengera
li rosegava el cervell.
Llavors els de casa seva,

patam, fan un pensament:
“Mira l’hereu com se’ns migra;
l’haurem de dur a San Mamés,
a veure si ens el revifen
i li encerten l’aliment.”
El noi va a Casa la Vila
a arreglar els quatre papers,
i vet aquí que de sobte
descobreix el parament.
Gira cua a cals seus pares
més de pressa que corrents.
“Mama, ia hi tocat la meta
dels meus somnis més secrets.
És fantàstic, talment sembla
que me l’hagin feta exprés:
com més xucles, més en raja,
i no crec que s’estronqués
si hi xuclés tota la vida,
perquè n’hi ha un bé de déu.
Aquí sí que t’afalaguen
i et tracten a cos de rei;
et pentinen, et clenxinen
i hasta et fan la permanent.
Em quedo aquí, mama, em quedo,
no vui anar a San Mamés,
que el que puguis trobar a casa
no ho trobes a l’estranger.”
I aquí el tenim, recreant-se
i esterniat al sunyer.


Si consentim que un trapella
i un estol de forasters
s’arrapin a la mamella
i es passin quatre anys, després,
remullant la gargamella,
no els desmamarem mai més.

El món cap per avall (II)


Ahir vèiem la cara de la medalla, i ara fóra convenient que n’examinéssim la creu. Per no ofegar-nos en la dispersió, em cenyiré a un punt concret: el tan promès com incomplert centre geriàtric.

Fent un salt retrospectiu de quatre anys, rellegeixo el díptic que, datat el 9 de març del 2003 i firmat per Vicenç Mira, Andreu Rossinyol i Jaume Verdaguer, es va repartir pel poble. Sota el títol de “L’alcalde Josep Vilaró imposa la llei de l’embut” s’hi deia: “El 30 d’agost de l’any passat vam lligar a la reixa de cal Milionari una pancarta on recordàvem que els socialistes encara no han complert la seva promesa electoral de fer-hi una residènca geriàtrica. Tres dies després, l’alcalde la manava retirar.” Més tard en van tornar a penjar una altra al mateix lloc i només hi va durar un parell de dies. Aquests mateixos tres sentmenatencs, davant d’unes declaracions falses de l’alcalde que comentaré més avall, van presentar un escrit de rèplica perquè els el publiquessin a La Vila de Sentmenat. Es donava el cas que Antonio Santamaría, llavors director de l’òrgan informatiu de l’ajuntament, estava totalment d’acord en la publicació de l’escrit, però l’alcalde s’hi va oposar. Al cap de poc temps, passades les eleccions municipals, Santamaría va ser defenestrat de manera fulminant. Aquest és el comportament de Josep Vilaró, que ara fa el trist paper de paladí de la llibertat de premsa.

Continuant amb el mateix tema, convé recordar que el 1991 el PSC es presentava a les municipals amb aquest compromís: “Els socialistes garantirem l’accés de la gent gran a tots els serveis personals i farem possible, a través dels serveis socials, els ajuts a la llar, el suport familiar i els centres de dia.” Si ho mirem en perspectiva, són setze anys d’anar-nos pintant la cigonya. El 1999, Josep Vilaró, cap de llista del PSC, es comprometia una vegada més a “fer possible, després de la cessió de Can Milionari, el seu ús com a Centre de Dia i, en un futur pròxim, com residència per la gent gran”. Pocs mesos després, el 13 de juliol del mateix any, declarava al Diari de Sabadell amb referència a la finca de cal Dalmau: “Cuando nos cedan el inmueble, trabajaremos para que tenga un claro uso social dirigido especialmente a la tercera edad.” Doncs bé, el desembre del 2002 ell mateix sentenciava en el primer número de Sentmenat, Punt i Seguit: “Respecte a la demanda impulsada per un grup de ciutadans per fer un equipament per a la gent gran a Cal Milionari, crec que encara que la petició és justa es van equivocar a l’hora de triar l’emplaçament.” Repassant aquesta seqüència, un no sap si pensar que l’alcalde no està ben closcat o que és un engalipador professional.

I finalment passem a analitzar l’obstruccionisme atribuït a CiU. Primer de tot, no s’ha de perdre de vista que fa ben poc van repartir casa per casa un opuscle titulat Gaudeix Sentmenat / Disfruta Sentmenat, o a la inversa, editat per l’ajuntament. Aquest opuscle és un model de com no s’ha de fer un butlletí municipal. Imprès a tot color i en paper estucat, ho gasta tot en les aparences per encobrir un contingut misèrrim i detestable. La qualitat lingüística és repugnant, tant a l’hora de recórrer a un cultisme com quan es fa servir un terme normal i corrent: se’ns hi diu, per exemple, que a la Torre Roja hi han trobat “una moneda amb l’esfinx d’un emperador romà”, o que les lloses laterals i la coberta del dolmen de la Cavallera “estaven agrietades”. Pel que fa a la càrrega ideològica, en l’escrit de presentació —que aquí sí que va firmat per l’alcalde i exhibeix la seva esfinx— es reconeix d’esquitllada la feina de l’oposició. És un simple gest complimentós, perquè al llarg de les seves pàgines només s’hi descobreix un enaltiment descarat del partit majoritari i de qui es creu encarnar-ne l’essència. Per començar, si no em descompto, l’alcalde hi surt retratat catorze vegades, que, sumades a les catorze més de l’altra versió idiomàtica, fan vint-i-vuit. Però, centrant-nos en el cas que he escollit com a pedra de toc, es pot comprovar que els fracassos més estrepitosos es converteixen, bo i reciclats, en promeses que aspiren a ser engrescadores. Ara podem veure que el centre d’atenció geriàtrica, totalment inexistent des de fa setze anys, es materialitza, gràcies a l’il·lusionisme virtual, en un edifici palpable, envoltat de verd i poblat per usuaris o visitants. El mal és que, ara fa quatre anys, ja ens van mostrar amb la mateixa plasticitat la maqueta del geriàtric que s’havia de construir al vessant del Pedró que mira al poble.

Tota la publicitat que conté Gaudeix Sentmenat m’estaria molt bé si hagués estat editada i sufragada per l’únic beneficiari objectiu: el PSC local (o les restes que en puguin quedar, després del cop de timó i el naufragi subsegüent). Al meu parer, és escandalós que això hagi d’anar a càrrec del contribuent. Convindria esbrinar qui és el reponsable de l’edició d’aquesta monstruositat i fer que en pagui les conseqüències. No crec que això sigui somiar truites, sobretot si partim de la base que l’actual correlació de forces dins de l’ajuntament no atorga la majoria al grup socialista, i menys encara a alguns elements esburbats del partit. D’altra banda, en tenim un precedent ben clar en la mesura que va adoptar l’ajuntament de desviar cap al domicili de Joan Guàrdia una colla de factures originades per actuacions que, sent alcalde, havia emprès pro domo sua.

EL ROS SINYOL

El món cap per avall (I)


Si al moment de llegir això no teniu res més profitós a fer, us proposo un itinerari virtual al·lucinador. Com en tot joc, és lícit de deixar volar la fantasia. Per no aixecar sospites us podeu fer passar, què sé jo, posem que per un escolar que ha de presentar un treball sobre les famílies que vivien a Sentmenat al segle XVIII. És un mer suggeriment, però si us ho estimeu més podeu triar un altre pretext. L’única condició és que aquesta necessitat fingida us aboqui justament allà on jo us vull fer anar a raure. Us situeu, doncs, a Google i escriviu, per exemple, “biblioteca alfonso orfila”, perquè en aquest portal és on trobareu la informació que heu de menester. Feta l’operació de cerca, veureu que us surt en primer lloc “Biblioteca Frederic Alfonso i Orfila” i a sota, en un cos més petit, “Localització, catàleg, autors locals, guies de lectura i sala infantil”. Heu encertat la ruta i, per tant, hi podeu entrar sense por de perdre-us.

Ara, arribats a aquest punt de la meva introducció, podeu fer dues coses: emprendre el camí pel vostre compte i experimentar les sensacions en la pròpia pell o refiar-vos de la meva versió, que, per molt que m’hi esforci, sempre perdrà en vividesa. Si us decanteu per l’opció més còmoda, prepareu-vos a rebre ara mateix el primer sobresalt: feu clic i enxampareu un intrús en flagrant delicte. Pensar en un concubinat entre el senyor Consistori i la senyora Biblioteca fóra atemptar contra la seva reputació, perquè a tots dos se’ls suposa una castedat impecable i sobretot perquè a l’escenari dels fets no hi ha rastre de presència femenina. Aquí simplement passa que el senyor ha anat al llit de la minyona, s’hi ha ajaçat, no sabem amb quines intencions, i aquesta ha fugit, expulsada o esfereïda. Que l’amo fins ara ha fet i desfet al seu gust en un dormitori que no és el seu és una cosa que no cal ni demostrar, i el mateix Josep Puigpinós, regidor de Cultura, em guardarà prou de mentir. Prosseguim. Veureu tres columnes: a la del mig, just sota la capçalera “Actualitat” i, més avall, “Notícies”, hi ha la portada d’una revista i a la dreta, en vermell, l’explicació següent: “S’edita de forma limitada un nou número de La Vila de Sentmenat, la revista de l’Ajuntament.” Cliqueu al lloc corresponent i a mà dreta us apareixerà altre cop la portada que ja heu vist, amb aquesta nota al peu: “Podeu mirar el número 38 de La Vila de Sentmenat descarregant-vos el document adjunt.” De fet, en aquesta pàgina hi ha més text, però la tafaneria us empeny a descarregar el document sense torbar-vos. Perquè, reconeixeu-ho, feia dies que no podíeu dormir de tant que frisàveu. Doncs aquí teniu, nou de trinca, el número 38, corresponent al mes d’abril. Jo només us en comentaré la pàgina 3, per no fer-me carregós. De mig nivell en avall hi ha l’“Agenda abril - maig”, i ara aprofito per recordar-vos que sobretot no us perdeu la tertúlia literària del dimecres dia 25 “Viatges per l’scriptorium de Paul Auster. Conduïda per Josep Vilaró Capella”. L’anunci en si no ens hauria de sorprendre, però si tenim en compte que el susdit Vilaró és president del Consell Comarcal, primer secretari del PSC al Vallès Sud, alcalde de Sentmenat i, per si això fos poc, regidor d’Ensenyament i de Participació Ciutadana, són moltes responsabilitats per a un sol home i perquè encara li quedi esma de dedicar-se a noves ocupacions. I si, d’altra banda, observem que fins ara fa poc no se li havia detectat cap flaca literària, encara tenim més motius per quedar amb un pam de boca. Ara passem a l’editorial, que es titula “Llibertat d’expressió”. L’escrit arrenca així: “Aquesta edició de La Vila de Sentmenat no serà distribuïda i només veurà la llum en la seva versió digital i amb un tiratge limitat. El motiu? El grup de Convergència i Unió (CiU) de Sentmenat ha entrat una instància a l’Ajuntament demanant que no es publiqui aquest número per estar ja en període electoral. [...] Precisament ara, en aquests moments difícils on partits polítics veten a grups de comunicació, demanem respecte a la llibertat d’expressió.” L’editorialista ens presenta un grup disposat a defensar heroicament la llibertat d’expressió i un altre grup, el de Convergència, que literalment la vol assassinar, amb un missatge subliminal afegit, que és el veto del PP als mitjans de comunicació del Grupo PRISA. ¿I la víctima qui és, en el cas present? No us penséssiu pas que sigui tal o tal altre partit polític: el perjudicat de debò és el poble, desitjós de rebre el mannà que li plou del cel: “Creiem que amb aquesta estratègia política es deixa en l’estacada a la resta de grups municipals i només es perjudica als veïns i veïnes negant-los el seu dret a la informació.” I és que, per si encara no ho sabíeu, “aquesta mateixa revista ha mantingut un equilibri entre la informació relacionada amb l’Ajuntament i la comunicació d’elements destacats per a la ciutadania, posant de relleu aspectes ciutadans i persones del municipi que s’han interessat per col·laborar amb nosaltres. Sempre ha estat ben rebuda, amb interès dels veïns i veïnes per saber quan es publicava o quan es repartiria un número nou”. ¡Ja és a ser ben malànima privar els ciutadans del seu nodriment més esperat! Perquè això sí que us ha de constar: “En cap moment la revista ha volgut ser un element de propaganda política.”

És més que curiós que aquest editorial no vagi firmat, quan els anteriors, que jo recordi, portaven tots la signatura de l’alcalde. ¿Qui ens ho diu, doncs, això que acabem de llegir? ¿L’alcalde, el grup socialista, els dos partits que conformen l’equip de govern, tots els partits representats a l’ajuntament excepte el de Convergència? La identitat del firmant no és cap aspecte anodí. Si reconeixem que un enunciat com “¡És una vergonya que em facin pagar impostos!” és verdader en una situació determinada, ¿què volem dir exactament: que és cert que aquell que ho diu ha de pagar impostos o bé que és cert que és una vergonya que n’hagi de pagar? En aquest darrer supòsit, bé convé saber si el que s’exclama és un miserable que ha de dormir a camp ras o bé un propietari de vuit cases i tres granges.

Ara anava a proposar que giréssim full, o que miréssim l’altra cara de la moneda, però em sembla preferible continuar demà. Al capdavall, estic segur que aquesta espera no us farà perdre el son.

EL ROS SINYOL

Gangues de la batllesa o tercera edat


Batlle que passes de ratlla,
sabatot i malfeiner,
que el que toques ja s’espatlla,
com just ara al PSC:
ja que ho has fet tot malbé,
sigues almenys liberal
a tornar-nos bé per mal.

Batlle que estàs sempre en vetlla
perquè et duguem a collbè,
que no sols ens fots l’ametlla
sinó l’ametller sencer:
vist que tens tant de poder,
ja et dem cadascú una gla
i tu caga’ns l’alzinar.

Batlle dret com una bitlla
a l’hora de presidir,
que llisques com qui s’esquitlla
quan s’ha de suar el sagí:
ara que reprens camí,
potser que de tant en tant
dobleguessis l’os bertran.

Batlle amb xerra que s’enrotlla
i que actues al dictat,
que ens engegues cada gotlla
d’aquelles que fan fredat:
et tenen tan programat
com si fossis un robot
mogut per control remot.

Batlle proveït de butlla
i exalçat pel butlletí,
a tu rai que tot et rutlla
i et patina tot llatí:

com fa qualsevol veí,
vejam si algun cop, bufó,
passes per l’adreçador.

Bustomanía

Sicofante Bustamante,
ya sé de cierto, de hoy más,
cuál en un echao p’alante
y cuál un echao p’atrás.

“Sobre Bustos no hay disputas”,
dice un famoso refrán,
y tú, dócil, ejecutas
lo que manda el capitán.

Cuando el obedecimiento
te compele a ejecutar
a tu propio regimiento,
pues pelillos a la mar.

Las flechas de vuestra aljaba
te hacen Salomón, y a él
la hemosa reina de Saba,
la reina de Sabadel.

Si alguna vez tu Dalila,
te traiciona, buen Sansón,
y te trasquila o depila
el ya apurado melón,

colócate una peluca,
cabezota de adoquín,
y de la frente a la nuca
serás como un puerco espín.

Entonces sigue el ejemplo
y déjate de pamplinas:
hunde las bases del templo,
reduce el pueblo a ruinas.

Una vez los filisteos
te hayan hecho el arrumaco
de los votos y trofeos,
que a todos les den por saco.

Vuits i nous

T’admiro tant pel talent
com per l’actitud moral:
no ets lladre de camí ral
perquè corres pel de cent.

Bordegàs del mas d’en Cisa,
com que no pots alçar res
que sobrepassi del pes,
ens aixeques la camisa.

Si no hi ha qui se t’arrambi,
si no t’entens amb ningú,
no hi pateixes, perquè tu
fas de canvi i de recanvi.

Batlle amb fums de perdurable,
perdulari i perdedor,
a Roma venen perdó
si no et perdona el diable.

Tal com sona

Si haguessis arribat a fer-me això
que has fet als teus companys, gran punyetero,
pots tenir la certesa que el que és jo
et diria clar i net: “Apa, salero,
venta’t les mosques tu.” Doncs tant de bo
que els teus ara et toquessin el pandero
—que, gros com és, compto que fa un bon so—
i et fessin quedar amb Bustos i embustero.

Cançó enfadosa de can Penja-i-despenja*

Quan, drap que penja, drap que tu ens despenges,
ets un despenja-robes qualsevol;
pro, si el robes i a sobre t’hi repenges,
entre altres penjaments et dic betzol.

Tu que d’arbre plantat en fas estelles
i ets la guineu que ens delma l’aviram,
para compte amb les teves penjarelles,
que no et salti el que dus pengim-penjam.

-------------
* Escrita a propòsit de la retirada de dues pancartes que el sapastre devia considerar subversives.

Exercici de beceroles

La a, la te i la a es llegeixen ata,
la pe, la e, la i i la te, peït.
Noi aplicat, ara que t’he ensenyat a
confegir lletres, copsa’n el sentit.

I, ela, punt volat, ela, u, essa,
te, erra, e, blanc, ve, i, ve, i, de,
o, erra, blanc, cu, u, e, sense pressa,
blanc, ve, i, u, essa, blanc, de, e, ge...

Ja m’embullava; rectifico: de,
e, blanc, ge, o, erra doble, a, po-
sa-hi una coma i continua, te,
erra, e, be, a, ella, a, blanc, o,

blanc, cu, u, e, blanc, e, te, blanc, segur,
ema, a, ena, te, i, ena, ge,
u, i, blanc, e, ela, blanc, te, e, u,
i últim blanc, pe, a, erra, te, i, te.

Les parts del lleó


Quan es comprova que uns la ballen grassa
mentre que altres travessen trencacolls,
se sol dir que uns per poc i altres per massa,

pro les dites sovint els porten molls.

La faula ens mostra un batlle que repassa
la mesada, amb dietes i penjolls,
i, fent-ne dos feixets amb molta traça,
els ensaca, fermats com gossos folls.

Un xitxarel·lo que no es mama el dit
fa: “¡Tu amb un sou que para tanta tossa,
i goita el meu, que ranci i esquifit!”

I ell que respon, traient-se’ls de la bossa:
“¿Què remugues, si està ben repartit?:
aquests per rock i aquests altres per mossa.”

Embarbussament i altres epigrames


I

Tot Sentmenat està envilaronat
¿Qui ens el sabrà desenvilaronar?
L’aventurer que el desenvilaroni
bon desenvilaronador serà.


II

A tu, que sempre et veus com a
fornit cavall entre matxos,
de massa voler fer l’home
van esmotxar-te els mostatxos.


III

Per molt que ara simulis planys i queixes,
el càrrec, quan el tastes, ja no el deixes.


IV

Noi, ets original com tu mateix:
una vegada has tret la moca al peix,
ho deixes tot allà a l’abast del gat.
Si quan tornes no hi trobes més que escates,
per imposar-li un càstig ben guanyat
vas i el tanques al quarto de les rates.


V

Tal com hi ha gent que neda en l’abundor
i gent sense influències ni virolla,
a uns els toca ser carn de canó
i a tu el destí t’ha dut a ser carn d’olla.


VI

Tothom diu: “Promet molt, aquest noiet.
Oh, i, per si això fos poc, té molta lletra
menuda.” Sí, és ben cert que promet.
Com que no sap fer res més que prometre...


VII

Mira, Josep, abans no te’ns jubilis,
volem fer un espectacle de rock dur
i, tant si estàs de futris com de filis,
cantar-t’hi tots plegats el “Rascayú”.


VIII

Per evitar renyines de convent
entre nosaltres dos, fem taula rasa:
tu planta’m ben plantat, digue’m bon vent,
i jo et planto un parell d’orelles d’ase.


IX

Quan la gent no se t’ajoca
a la teva voluntat,
dius: “El poble s’etivoca”,
i et quedes tan descansat.
Qui amb la màniga no es moca
pot voler que Sentmenat,
mal que perdis la bicoca,
vagi ben “etivocat”.

Deliris de grandesa

Fill de Santa Perpètua Immoguda,
vingut de Caldes d’Estraca’m-aquí,
t’embotorna els sentits la febre aguda

de mantenir-te al cim i no cedir.

Llest perdiguer que copses per la flaire
on s’encaua el poder; fervent devot,
més que de sant Manat, de sant Manaire,
ara sí que ja tens un peu al sot.

Per molt que l’ocasió la pintin calba
i que no es caci amb traça ni aparells,
veig l’inútil esforç d’una mà balba
que s’entesta a engrapar-la pels cabells.

El pont de la Puda

Els domina la fal·lera
de construir i construir.
Si els farceixen la cartera,
només saben dir que sí.
¡Visca l’especulació,
amb totxana i amb maó!

Han passat les vaques flaques
i regna allò que és molsut;
tot sura: suren les caques,
les cascàrries i l’engrut;
se’ns acumula al bonó
molta ronya i poc sabó.

Llisca tot com una seda
pel carrer de Sabadell,
i és que el batlle i el Verneda
tenen el nas al clatell:
pels volts de l’escorxador
senten flaire de lletsó.

Ells criden les aigües brutes
des de cal Fargues: “Veniu,
tites, tites... ¡Males putes,
ara se’ns en van al riu!
¡Que les bombin!” I, ollaó,
giren l’esquena en rodó.

Escolant-se pels desguassos,
el suc va pendent avall
i s’entolla a quatre passos
entre llot i pedruscall.
Fins el tòtil i el tritó
fugen d’aquesta infecció.

La gent de les dues places,
la de Baix i la de Dalt,
respiren oli de basses
i tuf de xarop fecal.
Quan ve el bo de la calor,
fermenta fort la fortor.

Embaumats d’aquests efluvis,
el Llorenç i la Griselda
tindran dolça nit de nuvis,
galdosa lluna de melda,
i gaudiran, déu n’hi do,
d’eterna pesta major.

Perquè no sigui l’imperi
del microbi, del mosquit
i de l’aire deleteri,
caldrà anar a buidar a Rupit,
Santa Maria d’Oló,
o empassar-se el cagalló.

N’hi ha que, muts o amb mordassa,
pensen que això no té adob;
altres troben que en té massa
i que el poble ja en va xop.
En tingui o no, al Vilaró
li trepitjo el penelló.

Si a causa de l’aixafada
l’han de córrer a auxiliar,
que almenys una altra vegada
vagi amb compte amb el que fa;
si no, potser a aquest minyó
li tocaran el crostó.

Material de combustió

I

Arredossat als roures més robustos,
fas escarni a les mates i als arbustos.

Amb ús tossut de vara i xurriaques,
sense tabús t’ostentes i estomaques.

Si amb tant d’abús tosquires el ramat,
acabaràs combust o socarrat.


II

Tu, Vilaró, gegant de cercaviles,
no saps filar, perquè només desfiles.

Amo i senyor feudal de Vilatrista,
fas el factòtum com qui fa el turista.

I el càrrec d’anys i panys el tens tancat,
perquè no et fugi, amb pany i forrellat.